Potser se m’acaba el temps de somiar i d’esperar tenir un país com el que fa temps pensava.

Potser la comoditat m’ha fet malinterpretar que només tenim part de la raó, i els nostres contrincants tenen l’altra part, i molta societat no ha superat el “síndrome” de la guerra, i tenim més ideologies dictatorials de les que pensem. I no parlo de nazis, ni de caps rapats, ni d’altres tribus urbanes o no tant, sinó de persones amb cultura i capacitat d’anàlisi i decisió, i que sovint ocupen llocs de poder.

I aquesta gent confon les crítiques amb enfrontaments personals, i no en tenim prou de proclamar la democràcia: cal que ho demostrem en la pràctica, i aquesta gent creu que són els únics que tenen la raó.

La veritat pura i simple no existeix, però hem de tenir clar que la nostra veritat és la ferma, la total, per ser el que desitgem ser.

El trauma “d’aquell temps” és difícil de superar i de perdonar... els disbarats comesos en nom de Déu, de la Pàtria, de la llibertat o de la revolució, la pèrdua de llibertats, els crims i les fosses comunes, i d’altres. Però avui encara hi ha arrels que volen seguir amb les seves dèries, si no, escolteu les notícies o llegiu els diaris.