L’última setmana d’octubre coincideix amb l’aniversari de la dana de València, aquell fatídic dimarts 29 –laborable– que va deixar uns 230 morts a la zona coneguda com l’Horta Sud del País Valencià. A excepció de Santa Úrsula, que, com cada any, va tenir castells a la plaça del Blat de Valls (i que això sí que és veritat), s’ha de reconèixer, almenys en el món de la política, que gairebé tot són mentides, enganys, incompliments o veritats a mitges –o la seva variant, les mitges veritats.

Anirem desgranant:

Funeral d’estat laic i homenatge a les víctimes a la Ciutat de les Arts de València. Se celebra, en presència dels reis d’Espanya, el 29 d’octubre a les sis de la tarda, just un any després dels aiguats que es van endur 230 vides al País Valencià. Mazón, el president de la Generalitat Valenciana –que governa amb la suma dels vots del PP i de Vox–, no va considerar necessari informar de les previsions fatals, ja que és sabut que els de Vox consideren que això del canvi climàtic és una bajanada, per dir-ho fi.

I mira que ho tenia fàcil, sobretot a partir del migdia, que ja eren faves comptades. Només calia que digués: “Ens informen que venen maldades, quedeu-vos a casa i escolteu la ràdio i la televisió”. Només amb això, els 230 morts s’haurien reduït dràsticament. Ja es va dir en l’article publicat a Nova Conca el 8 de novembre de 2024, titulat “Aiguats”. Recordem:

Paiporta i la seva “rambla del Poio”, a l’Horta Sud, s’enduen el trist record de ser el lloc amb més morts i on menys havia plogut. Dèiem fa un any que el president Mazón ho tenia força cru. Doncs bé, poc després de prendre possessió del càrrec, va eliminar la unitat d’emergències que havia establert la Generalitat socialista. I al migdia d’aquell dimarts va dir per ràdio i televisió que el fenomen meteorològic perdia importància i que a les 18 h en disminuiria la intensitat.

Van fer la mateixa previsió que amb la presumpta nevada de la Comunitat de Madrid de l’hivern anterior, quan la presidenta Ayuso –amiga de Mazón–, pressionada pels companys de Vox, que són negacionistes, no en va fer cas. I allí, com que finalment no va nevar, li va sortir bé a Ayuso, que fins i tot va hiperventilar, orgullosa de la seva previsió.

Doncs mira, a València, Mazón no va tenir tanta sort. Es va tancar quatre hores al restaurant El Ventorro amb una periodista. Tot molt fosc, i vull suposar que, per apuntar-se l’èxit personal de fer treballar tothom i salvar el pont de Tots Sants, va decidir ignorar les alertes i va pensar que els de la meteorologia eren uns exagerats. Prou car que s’ha pagat, i fins aquesta setmana no ha dimitit. A sobre, considera que ell era només un pobre president autonòmic i que el Govern espanyol –que no era del PP, sinó del PSOE– és el responsable del desgavell.

El funeral d’estat es va celebrar amb crits de “Mazón, assassí!” i “Dimissió!”, i si afinaves l’orella també se sentia “Cabró, dimissió!”, a l’estil de “Me gusta la fruta”.

En aquest últim any s’han celebrat nombroses manifestacions en contra de la figura i l’actuació de Mazón. Ha passat un any i fins ara no ha tingut la decència de plegar. Després de l’acte, van continuar les manifestacions amb torxes, i fins i tot un nombrós públic va arribar fins a El Ventorro, on Mazón va estar atrinxerat de les tres a les set de la tarda, mentre els seus súbdits morien ofegats, amb els mòbils muts i callats a les seves butxaques.

Bé, a l’acte de desgreuge només vaig sentir dues paraules en valencià: “Moltes gràcies”. Ei, és el que vaig sentir; no vol dir que ho digués perquè estigués content. Les va pronunciar el rei al final del seu parlament en castellà.

Canviem de tema: el rei emèrit ha tret el seu llibre de memòries, titulat Reconciliación, escrit amb una autora francesa. De moment, ja s’entreveu que la nostra democràcia no va “caure del cel”, sinó que va ser obra seva. Diu que durant molts anys va observar que el dictador intentava mantenir amb ell una relació paternal, com la d’un fill que no havia tingut mai. Va consentir fins a aconseguir la successió a títol de rei, i que el cop d’estat del 23-F de 1981 va ser una traïció del general Armada, que ell va reconduir amb èxit. Quan se’n publiqui el llibre, sabrem més coses, que no vol dir pas més veritats.

Passem a un altre tema: Junts i el PSOE, pacte trencat. Diuen estar cansats d’incompliments i fan la tàctica pujolista de fingir un emprenyament. Dels grans pactes i xerrameques, inclòs el que es va parlar a Brussel·les i Suïssa, gairebé res de res:

Desequilibri fiscal. Segueixen els 22.000 milions d’euros que surten i no tornen. I del que s’ha pressupostat, sempre queda molt per fer i complir, amb un percentatge notable.

Amnistia. Es diu que depèn dels jutges, però encara queda per resoldre el més important.

Oficialitat del català a Europa. La “poderosa” Espanya no ha aconseguit cap resultat. Ara ha parlat amb Alemanya, que sembla que també li ha donat carbassa. Però de què parlen?

Ja li ha dit –i recordat– el president Sánchez que, a Espanya, la República i el socialisme van perdre la guerra contra el colpista Franco gràcies a l’ajuda dels feixistes alemanys i italians, amb un milió de morts. El dictador es va perpetuar després del 1945, quan morts Hitler i Mussolini i reinstaurada la democràcia a Europa, aquí es va retardar trenta anys més, fins al 1975, i Franco va morir al llit, amb les llengües catalana, basca i gallega prohibides oficialment.

També li ha recordat que els alemanys ja s’han hagut d’espavilar prou per pagar les culpes del que van fer amb els jueus, i que ara permeten posar pals a les rodes contra els idiomes català, basc i gallec, que només demanen ser oficials sense cost addicional, ja que Espanya es faria càrrec de les despeses de traducció. I amb aquest club d’estats més o menys amics, no es pot aconseguir aquesta nimietat?

Control demogràfic de fronteres. Perquè Vox i Aliança Catalana no tinguin la raó en matèria d’immigració, i puguem triar i decidir la immigració que ha de passar per la nació catalana. De moment, res de res.

I a sobre s’atreveixen a respondre que mai Catalunya havia estat tan ben tractada, ja que, segons diuen, fan tot el que se’ls demana i fins on poden. Ara bé, si ens necessiten de veritat, no dubtaran a tornar a les falses promeses per hipnotitzar-nos i fer-nos tornar a passar un ase per bèstia grossa.

Per això hi ha qui diu que ja era hora de trencar, vist el mínim resultat. Un partit independentista no ha de ser el salvador d’Espanya ni dels socialistes, perquè, si et descuides, et converteixes en una crossa.

Recordem, una vegada més, que el país no pot estar en mans dels qui es manifestaven al costat de Vox reclamant l’aplicació del 155.

El sistema català, com recorda el periodista Jordi Cabré, només pot recuperar sentit si les seves institucions tornen a respondre a la seva pròpia sobirania moral. Només reconstruint un nou independentisme d’estat –amb estratègia, disciplina i unitat– es podrà plantejar un avenç i una nova onada sobiranista, amb la maduresa de qui sap que no pot tornar a fallar, perquè ja hem conegut els camins que no porten enlloc. O, dit amb les paraules del col·laborador de Nova Conca, Josep Maria Gatell: “Quan trencarem amb el jou que fa segles que ens mana?”