En la imatge, un gravat antic mostra un cavaller xacrós, cuirassat de cap a peus i coronat per un elm en forma de “Q”. Cavalca sobre la titlla ondulada d’una “Ñ”, brandant amb el braç dret una llança que culmina amb una “A” esmolada i una “Z” a tall de tassó. Aquesta “trista figura” apunta l’arma amb actitud amenaçadora envers un enemic invisible, intuït pel gest de la mà esquerra, que assenyala endavant.

Segur que tots heu endevinat que el protagonista de la imatge és Don Quixot de la Mancha. La seva llança és l’alfabet: una arma de l’ànima. El seu peculiar Rocinante és una “Ñ”, sens dubte la lletra més icònica de l’espanyol, tan sovint maltractada en el món digital. 

El relat cervantí consta de dues parts: la primera, publicada el 1605, i la segona, el 1615. Per acabar-ho d’adobar, entre totes dues s’hi interposa una falsificació: el Quixot d’Avellaneda, una obra apòcrifa apareguda el 1614. Davant d’aquella usurpació, el Manco de Lepant no ignora el text fals, sinó que fa que Don Quixot s’indigni profundament pel retrat distorsionat que s’hi ofereix de la seva figura. Potser per evitar noves apropiacions, Cervantes decideix fer morir el seu protagonista al final de la segona part.

La recursivitat en El Quixot és un dels trets més fascinants de la seva arquitectura narrativa. Cervantes hi crea una ficció dins d’una altra ficció, i dins d’una altra encara —un joc infinit de nines russes que acaba reflectint la complexitat mateixa de la realitat.

En aquesta obra que sembla atacar els llibres —sobretot els de cavalleria, causants de la bogeria de l’enginyós hidalg Don Quixot—, Cervantes també arremet contra la temptació de fer-se poeta, una malaltia incurable i contagiosa.

Tot el llibre és travessat per contradiccions, veritats i mentides que transcendeixen la literatura i ens acosten a l’essència humana.

Don Quixot és un lletraferit que viu infinites aventures. La malaltia literària d’aquest somiador empedreït l’ha mantingut més viu que molts homes i dones de carn i ossos. Aquest és el miracle de les lletres: donar vida.

En el relat, el personatge universal que va perdre el seny pel poc dormir i el molt llegir dedica tot un capítol a enfrontar les armes amb les lletres. Tot i decantar-se pel bàndol de les armes, el Quixot reconeix que sense les lletres aquelles no es podrien sostenir.

El cavaller de l’“Ñ” és un homenatge a la gran obra de la literatura universal, i m’agradaria que fos interpretada com una metàfora del poder de l’escriptura per qüestionar realitats, transformar mons i persones, donar veu al que és invisible i fer etern allò efímer.