Com en tots els actes solemnes que  marquen a la societat, el de les noces té les seves connotacions, tradicions i anècdotes, algunes fins i tot jocoses. Els rituals de les  nupcials no són l'excepció, com que el nuvi no pugui conèixer detalls del vestit de núvia ni mirar-la vestida amb les gales i el vestit blanc abans de veure-la entrar a l’església. També la recent cassada llençar el ram  per damunt el cap  al grup de noies, perquè qui l’agafa serà la següent que es casarà, (tot i que  a Montblanc, la  norma era portar-lo a la Mare de Déu de la Serra). Un altre ritu, el llançament de l’arròs pel damunt del cap dels nuvis. 

Finalment,  el tradicional, el seriós en el món occidental és el dels anells, la   recíproca col·locació dels anells a les mans els dos contraents, tant és així, que de no seguir la tradició   ja no seria  un matrimoni com cal. 

Ara bé, dues preguntes: els han explicat perquè l’anell de boda va sempre en el dit anul·lar?. I per què existeix la cerimònia dels dos anells: el de compromís i el de matrimoni? 

L’anell de matrimoni
Segons  marca la tradició l’anell de la boda es col·loca  al quart dit de la mà esquerra. Per què aquesta vella, antiga i tradicional costum? Diuen els qui ho saben que la norma esdevé dels temps de l’antiga Roma. En aquells dies, la societat era convençuda creien que per aquest dit hi havia una vena que anava connectada directament al cor,  tant és així que l’anomenaren la "vena amoris" i per aquest motiu al dit se li diu "anul·lar".

Per què l’anell de boda va en el dit anular?          
Tradicionalment,  aquests  anells  estan  fets d'or, plata o platí i solen ser llisos  i  de vegades amb una llegenda gravada en la part interior,  ja sigui amb el nom dels nuvis,  la data del matrimoni,  o una frase que la parella triï. Aquests ja són prolegòmens moderns.

Una de les filosofies que van donar origen al costum de posar  l’anell al dit anul·lar  té també un origen paral·lel  a la Xina, on diuen que els dits polzes representen a la família, en aquest ordre: els índexs són els germans i el  xicarró als fills. En ajuntar els dits de totes dues mans  i  doblegar els dits mitjans cap a dins, t'adonaràs que pots separar tots els dits menys els anulars, amb el qual indica que les parelles estan destinades a estar juntes per a sempre més. Mira per on, saviesa xinesa!

D’aquest anell  de boda ja se’n parlava fa quatre mil anys entenent que la unió en l’amor  havia de ser eternament, cosa que pel que es veu molta  joventut actual ja no ho entén.

L'anell de compromís
L'aparició de l'anell de compromís és relativament recent, es remunta al segle XVI. L'anella “de demanada” o “ de pedida” en la majoria de països  s’acostuma a posar també en el dit anul·lar de la mà esquerra. Segons se sap, la primera a iniciar el costum va ser Maria de Borgonya quan es va comprometre amb l'arxiduc Maximilià d'Àustria, ell  li va donar  una aliança de diamants posats en forma de la lletra “M”. Des de llavors, els diamants s'han utilitzat,  entre altres coses, perquè són les gemmes més dures i resistents. 

D’aquest anell també  se n’han fet altres normes: la grandària, la talla i el color de les pedres, així el metall utilitzat.  Les pedres  són els  diamants.  Diuen els virtuosos que  han de ser dos diamants iguals. No obstant hi ha alternatives perquè n'hi ha que han utilitzat altres gemmes,  com els safirs blaus i els robins, que  s’accepten com que són  ideals per a núvies apassionades. En algun país, l’anell de compromís no es posa al dit sinó penjat al coll juntament amb el de noces, en representació de la unió,  ja que penjats allí els anells entrellaçats fa que l’amor sia per a sempre. 

En molts llocs, Àustria, l'Índia, Grècia, Noruega, Ucraïna, Veneçuela, i algun més, l'anell es porta a la mà dreta; i en països com el Brasil, Turquia i Líban, es porta a la mà dreta fins al dia de les noces,   i en el moment de casar-se passa a l'esquerra. 

Bé,  prendre’n nota futurs nuvis de la tradició eterna.