A la imatge, un llibre a terra sota la pluja s’amara d’aigua. L’atmosfera és grisa, la llum esmorteïda —un presagi evident de la tempesta imminent. El llibre és la Bíblia, oberta al Gènesi, en el passatge del Diluvi Universal.

En aquest relat, Déu, en veure la corrupció de la humanitat, decideix enviar un diluvi per purificar la terra. Només Noè, un home just, troba gràcia als seus ulls. A ell encomana la construcció d’una arca, on ha de refugiar la seva família i parelles d’animals de cada espècie, per preservar la vida i començar de nou després del cataclisme.

El Diluvi Universal és un relat present en moltes mitologies d’arreu del món, tot i que en varien la durada, els protagonistes i l’escenari geogràfic. Un dels testimonis més antics apareix al poema èpic de Gilgameix, escrit en cuneïforme a Mesopotàmia, aproximadament un mil·lenni abans dels primers llibres de la Bíblia. És curiós la presència d’embarcacions com instrument de salvació en ambdós relats. Deia Michel Foucault que les civilitzacions amb vaixells són les que s’atreveixen a somiar, a imaginar mons diferents.

Quan una catàstrofe ens sacseja, quan irromp allò extraordinari, necessitem donar sentit al que ens passa. L’Homo sapiens és, per naturalesa, un ésser a la recerca de significat, com diu  Viktor Frankl a L’home a la recerca de sentit, on reflexiona —a partir de la seva experiència als camps de concentració nazis— sobre la necessitat humana de trobar un propòsit enmig del sofriment.

Avui, el mite del Diluvi Universal adquireix una dimensió contemporània davant els pronòstics sobre els efectes del canvi climàtic.

La paraula “Bíblia” prové del grec, i significa “els llibres”: una autèntica biblioteca de textos transmesos i reescrits durant més d’un mil·lenni. Al llarg del temps, la Bíblia s’ha convertit en una de les grans fonts d’inspiració de la cultura universal. No és casual que autors com Shakespeare, Dante, Kafka, Jacint Verdaguer o García Márquez l’hagin invocada en les seves obres.

Potser allò que realment es va salvar del Diluvi Universal no van ser les vides, sinó les paraules escrites: el substrat que ens permet preservar la capacitat humana de narrar, d’aprendre, de donar sentit a l’experiència i de transmetre-la.

El llibre obert de la imatge és, al capdavall, un “llibre dels llibres”, el vaixell que guarda la memòria, el pensament i el desig de transcendència que defineixen la nostra espècie. És, d’alguna manera, una arca de paraules, i ens recorda que la història humana encara s’està escrivint —pàgina rere pàgina, o byte rere byte.