Els companys i companyes de magisteri de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona –embrió del que seria la Universitat de Vic− en les acaballes dels cursos de la carrera de mestre, vers els anys 80, pels que fèiem l’assignatura de socials en els horaris de tarda vespre, se’ns proposà fer uns apunts sobre itineraris històrics d’Osona. En van ser sis, per a sis grups de treball. I un d’ells fou la ciutat de Vic. I d’això fa quaranta anys que ho portàrem a terme.

Avui, repassant aquesta tasca de divulgació pedagògica de cara a l’alumnat preadolescent d’aleshores, em fixo amb els noms d’alguns carrers i places de Vic, i paro atenció amb el  “Carrer dels Argenters”. La documentació que es consultà, esmentava que aquest carrer esdevenia un dels més antics. Resulta que es va formar en expansionar-se la ciutat a partir del poblament primitiu que hi havia als voltants del castell de Montcada.

Plaça del Paradís. Es veu que aquest lloc antigament l’ocupà un terreny destinat a les sepultures dels habitants de la ciutat vigatana, abans de la destrucció pels àrabs d’aquest indret. El lloc va canviar de fisonomia. Ara hi trobarem l’església de la Pietat, del segle XVII, que absorbí amb la seva construcció una petita capella romànica del segle X dedicada a Sant Sadurní.

El Castell de Montcada senyorejava Vic. Era un castell format pels murs del que va ser l’antic temple romà des de la repoblació. Guillem Ramon II de Montcada hi  va construir un gran castell, que deixà els murs de la cel·la del temple romà reclosos dins el pati interior.

El castell amb el temps va servir com la cort del veguer. I amb el pas dels anys es transformà en presó. No va ser fins el 1882 que va ser enderrocat i va ressorgir l’antiga cel·la del temple romà. Avui aquest indret esdevé la Seu del Patronat d’Estudis Osonencs.

Carrer de la Ramada. Un altre dels carres més antics que es va formar al llarg d’un camí ramader. Lloc de trànsit de bestiar.

Un pont d’anomenada va ser el Pont de Queralt, també un dels vells de Vic; per allí passava el camí ral que duia a Barcelona. Manté encara una estructura del segle XI.

En una etapa bèl·lica del Regnat de Pere III, es va portar a terme la fortificació de la ciutat de la qual queden alguns vestigis de muralla; els més visibles són els de les rambles; tant les del bisbat com les de Montcada fins a la Plaça de Santa Teresa. Actualment, l’estructura urbana antiga de la ciutat vella permet fer-se una idea on podien estar els vuit portals que concebien les sortides i entrades  de la ciutat  fortificada.

En record de l’Abat Oliba, des de l’àmbit arquitectònic  es posa de relleu  el cloquer i la cripta, del segle XI. El que fou l’església romànica coneguda com a seu catedralícia, fou substituïda per una altra d’estil neoclàssic que ha arribat als nostres dies; amb les dates de construcció 1781-1803. De ben segur, si no hi haguessin hagut els diners, per a la seva estructura, avui encara gaudiríem de la catedral romànica de l’Abat Oliba.

El bell mig de la plaça de davant de la catedral de Vic, en unes excavacions de no fa massa anys es van trobar les restes arqueològiques de les antigues esglésies de Santa Maria la Rodona i Sant Miquel, dels segles IX i X. La Rodona va ser obra de l’abat Oliba. Aquestes esglésies, menys la catedral, foren enderrocades vers l’any 1787. Fa poc temps que es descobriren en el subsòl les seves restes, i els responsables de les excavacions ho testimoniaren amb  una senyalització al terra, acompanyada de fotografies i d’un plafó explicatiu, situat a la plaça.

Jaume Campàs