Aquesta setmana, només per descansar de la política, passejarem una mica. Ei, descansar, perquè, si creiem en la democràcia, voldrem que manin els nostres, i no pas els altres. No he fet mai de polític, però sí que he pres partit polític, i constato que la lluita pel poder és una forma de guerra —i ara és aferrissada a l’Estat espanyol—, la lluita entre el bipartidisme del PP i el PSOE.

I el judici d’aquests dies contra el fiscal general de l’Estat i del Regne d’Espanya té les cúpules dels jutges amb guerra declarada, entre conservadors i progressistes. Au, més política! Precisament en la vessant judicial, a la qual se’ls reclama la mateixa independència que voldríem a Catalunya per poder manar i decidir.

Han triat amb gràcia i malícia el possible delicte de no respectar el secret professional. Sí, el mateix secret professional que he hagut de tenir en compte en els anys que he fet d’advocat. Recordo que, quan es parlava de secret professional, s’acostumava a dir: “Sí, com el secret de l’Ametller, que el sap un de cada carrer”.

Sempre havia estat un tema molt menor i pràcticament inexistent als jutjats, entre jutges, fiscals, advocats i procuradors de la Justícia del dia a dia. Però clar, el presumpte delinqüent per frau fiscal a Hisenda era el company de la poderosa Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid. I ara decideix el Tribunal Suprem, en mans dels Marchena, Llarena, Lamela i companyia —els mateixos que van condemnar els catalans del procés de l’1 d’octubre—, i que treuen foc pels queixals per la llei d’amnistia que va aprovar el poder legislatiu al Congrés dels Diputats, i sobre la qual el fiscal general de l’Estat es va posicionar a favor. Ara ha estat acusat, investigat i portat a judici com a presumpte culpable de “filtrar” la notícia a la premsa en connivència amb el Govern d’Espanya per enfonsar la presidenta de la Comunitat de Madrid i del PP. En fi, sembla la lletra d’un tango!

Bé, queda com a entremès, i un dia no massa llunyà se sabrà si la criatura, en forma de sentència, que ha de sortir dels jutges conservadors del Suprem i en única instància, serà mascle, femella o hermafrodita.

Anem a caminar, començant pel pont de la Rovina. Doncs sí, el passeig serà una mica virtual; ho farem pels carrers i pels records, i a vol de ploma, tal com raja. Aquest pont de la Rovina es va construir dins el primer terç del segle XIX. Es va dissenyar per ampliar el camí-carretera del coll de Lilla. A Madrid van decidir que seguiria passant per dins de Lilla i es va adjudicar la construcció del pont de la Rovina. Un cop fet, van decidir que a Lilla hi havia trams de carrer massa estrets i van fer la variant del coll de Lilla, que encara existeix avui en dia, i el poble de Lilla va ser circumval·lat. I aquí ha quedat el pont de la partida de la Rovina, per a qui el vulgui visitar, com a testimoni clar del malbaratament dels fons públics. Acompanyem foto del lloc.

Seguim en direcció al poble, com si baixéssim pel coll de Lilla vell, és a dir, per on van obrir via els romans fa dos mil anys, i arribem a l’ermita de Sant Fructuós, aquella capella sense sostre, invent i desig del rector Armand Puig, la petita bóveda de la qual va ser pintada per Cimas, que abans de traspassar ens va deixar un mural de tot el poble, que ocupa un pany de paret de les antigues escoles, avui anomenades el Casal.

D’aquesta ermita, en somera i xarret guarnit, vaig sortir amb la meva filla per anar a casar-se a l’església de Lilla, a finals del segle passat, sent-ne celebrant el mateix mossèn Armand. De l’església a l’ermita hi ha uns set-cents metres, i a mig camí, començant les cases —moltes d’elles amb el record de persones que, donada la meva edat provecta, molts dels generacionals o més vells ja no existeixen—, cada casa és o serà un món pel que fa al seu relleu.

M’aturo i m’assec al pedrís de les antigues escoles, ara El Casal, quasi sempre tancat per poc ús. Puc “llegir-me” la Nova Conca, que resta penjada al pedrís, al costat del desfibril·lador. A dalt, al segon pis, encara ens reunim els de la Coral per assajar.

Ja he arribat a la plaça de l’església, records de tantes festes majors, de tants concerts de la nostra coral, de nans, caps grossos, gegants i la llobeta amb la quitxalla al darrere muntada en cavallets.

Bec aigua de les fonts de Lilla, que, tot i tenir el meteoprades mig espatllat, ha plogut bastant bé. Però falten els cent litres de la tardor, que aquests dies comencen a arribar. Parlant de la web de Meteoprades, acabo de llegir-hi el següent: “Avui la web tanca. Ha estat un plaer formar part de les vostres vides durant 17 anys, i esperem haver estat útils a les persones de les muntanyes de Prades i als seus visitants.” Doncs una llàstima; ells sabran per què no ha pogut continuar. Reconec que vaig ser usuari, i més d’un cop van sortir als meus articles les seves informacions, sobretot de vent i pluja, que anaven arrossegant per mesos i anys. Gràcies per la idea i el temps que hi heu dedicat.

A la plaça, també hi ha el Centre Agrícola. Als anys setanta, quan vam arribar, era el bar del poble, i per la festa major —sobretot la d’estiu— es llogaven orquestres amb vocalistes que fumaven i tot! El ball de nit no s’animava fins a mitjanit, i a les cases es feien sopars amb llargues sobretaules, fins acabar al Centre Agrícola. Recordo anys amb força gernació.

Ui, el cementiri! Petita parada: són dies que toca. Repasso nínxols i noms, i em venen les presències i absències de tots els coneguts. Com que el poble és petit, el cementiri és com de quilòmetre zero, i quasi tots som coneguts —més, portant cinquanta anys per la contrada. Llegeixo de nou el pensament que va voler deixar escrit el company amb qui, als anys setanta, vam comprar junts el tros de bosc, i que va traspassar el 2010.

Diu: “El que vaig creure de nen és el que sento que sóc ara.” I segueix destacant, com la més senyorial, la tomba buida del bisbe Borràs, que va ser afusellat al començament de la guerra incivil, al juliol del 1936, prop del cementiri. Repassem: la Generalitat va salvar el cardenal Barraquer, però no va arribar a temps de salvar el bisbe Borràs dels esvalotats, al principi del cop d’estat del dictador Franco. Després, Catalunya no va ser franquista fins al final de la guerra, gairebé tres anys més tard. No van arribar a temps de salvar el bisbe Borràs, però sí d’enviar el seu cos als familiars. Així penso que a Lilla no va ser enterrat, o com a màxim, el seu fèretre hi va ser de pas. Però aquest tema sempre s’ha tractat sense posar massa llum a la foscor.

Després passem pel camp esportiu, la pista. Records de filles i nets corrent i jugant, partits de futbol de festa major i sardinades d’un temps ja superat. Encara funciona, està en bon estat, però ha perdut pistonada.

El xalet-masia amb espantalls a fora i les seves modificacions també és de parada obligada. Anem a veure el segon pont, aquell que intentaven escaquejar-nos, defugir. Però la insistència de l’associació i dels alcaldes pedanis, i la realitat de l’obra dissenyada, va prevaldre. Perquè, a la que et descuides —i si no et queixes—, es perden drets i obligacions.

Encara no està obert el pont ni acabades les obres, però vull ben pensar —conscients dels anys de pols, soroll, esquerdes i retards— que ara, amb l’ajuda de l’Ajuntament de Montblanc, l’associació, l’alcalde pedani i el regidor que viu al nostre poble petit i eixerit, ens asfaltaran tots els camins fins al poble, i fins dalt al coll, pel camí vell. I el camí d’aquest nou pont fins al poble veí de Vilaverd, i de l’altre costat de la carretera, reasfaltar el camí nou de Prenafeta i el tros de camí vell a la Barceloneta i Prenafeta, fins al Mas de l’Era, la casa de fusta i el conegut com a xalet del dentista, a la partida de les Fonts de Lilla. Camí que surt del quilòmetre trenta, al costat de les parades de l’autobús, i que no deixa de ser “carrer” fins arribar a les esmentades cases.

Acabo imaginant-me les vies asfaltades, o almenys ben tractades, i seguirem, en una propera passejada, cap a Les Fonts, per informar d’una troballa de pedra seca i de la desaparició, dins la natura boscosa, d’un antic refugi construït als anys seixanta-setanta del segle passat.