El món modern és un món previsor, però no es veu esperançat. La previsió, pel que sabem, no espera, pot saber el qui, el què, el quan i el com, però quan aquest no es compleix, sorgeix el desencís, el fracàs, la ruïna, en definitiva, la pèrdua d’interès per la vida, que per tal fet acostuma a provocar la desesperació.

Deia un filòsof que el Déu de la física és present per donar-nos el que desitgem, però no per dir-nos el que hem de desitjar. És a dir, la previsió, la planificació poden convertir-se en qüestions tècniques, destreses, però no en l’autèntic vertader desig, anhel o afany de l’home, d’allò que realment vol o pretén.

Pel sol fet de planificar, hi ha l’home que no va més enllà, perquè només confia en les seves pròpies possibilitats. No creu en el regal de l’amor, un amor benvolent  que vol el bé de l’altre. Per tant, esperar és l’actitud del qui creu que la vida personal i col·lectiva pot experimentar un canvi qualitatiu amb l’encontre i trobament amb els altres. Aleshores, com deia el monjo teòleg i antropòleg Lluís Duch (1936-2023), parlant des dels termes evangèlics de l’esperança, “esperar és convertir-se, és enamorar-se”.

La vida ha deixat de ser un afer personal i intransferible, està sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda. Davant d’aquesta situació, ens hem anat adonant de la desesperança que hi ha en el cor dels homes que tenen grans possibilitats de planificació, sigui en l’ordre que sigui: econòmic, polític... i el que realment veiem que són en general: escèptics, incrèduls, desconfiats davant la bondat humana, de la bonesa de l’amor, de la conversió de les persones.

Dels homes planificadors, que organitzen la vida dels altres per interessos materials, ens adonem que els seus resultats no són gens afalagadors (Netanyahu, Trump, Putin...), perquè la seva única arma esdevé la força de les armes, la intriga i la manipulació de l’opinió pública, i tot perquè no poden creure que  sigui l’amor −del que hem estat parlant− capaç de millorar les relacions humanes.

Per això, no és  estrany que la seva ètica sigui sovint diabòlica; ho fan tot per convertir els seus interessos en normes del bé i del mal, i ho normalitzen de tal manera com si fossin veritats absolutes i, a més, es fan anomenar pares de la pàtria. Respecte a si mateixos mantenen la mateixa actitud desil·lusionada: qui no espera en els homes, tampoc no pot esperar en si i per si mateix.

En canvi, l’esperança és una actitud global de la vida que no coneix límits econòmics, racials, polítics o religiosos. L’home esperançat, perquè espera en tot home, espera també en si i per si mateix: tot ho creu, tot ho espera (1Co 13,7).