Hi ha dies que no cal entendre res, només escoltar el silenci i deixar-te portar per la música que no sents, ballar damunt d’un pont quan la llum s’enfila, tènue, per les cames, i tancar els ulls i esperar caure en els braços d’aquell somni que mai arriba a fer-se realitat. Els sentiments es posen a volar, i tot són moments en la vida que després no tornen, i, en veure aquella foto que explica històries d’aquell instant, tornes a caminar amb els peus descalços i l’ànima buida, i crec que mai vaig pensar que podia perdre’t.

I quan vingui la “parca”, l’únic que vull és que em trobi viu i despert, ple d’històries per fer i per acabar de fer.

Aviat la tardor ens tocarà les músiques del vent en mig del bosc, entre les branques que ballen, o per les escletxes de la porta o finestra, mentre xiula i ens acarona un sol tebi i amorós.