La setmana passada vam introduir la passejada, explicant que començava el judici al Tribunal Suprem contra el Fiscal General de l’Estat, per presumptament filtrar un secret professional. Si el secret professional que han de guardar els jutges, advocats, fiscals, procuradors, metges, confessors, i un llarg etcètera, i que ara, amb la lluita ferotge entre institucions i entre jutges progressistes i conservadors, i com sigui, que el presumpte “delicte filtrat” té a veure amb el company sentimental de l’Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, ha arribat fins a judici, a la sala segona del Tribunal Suprem, doncs l’investigat és el Fiscal General i de nou amb Marchena al tribunal.

Mira, parlant de Marchena, ara acaba de manifestar l’Advocat General del Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb seu a Luxemburg, que no veu il·legal l’amnistia, i això vol dir que d’aquí a uns quants mesos més, potser el T. J. U. E. dirà que Puigdemont pot tornar a casa, o mourà fitxa abans el Tribunal Constitucional d’Espanya, o s’ho jugaran als daus, com diuen que van fer amb la vestimenta de Jesucrist.

No m’estenc més, perquè hem de passejar per Lilla, però em jugo un pèsol que la sentència del Fiscal General serà, com em van dir a mi alguna vegada: Mira Salvà, absoldrem el teu client, però a “reganya dents”, de mala gana, a contracor, rondinant; o sigui, diran que no hi ha cap prova suficient en contra, i aprofitaran per renyar-lo a títol moral, “per si de cas.”

Bé, el passeig comença on es troba la parada de l’autobús en el sentit Montblanc, i que ara estan sota mínims, des que es va posar en marxa el túnel de Lilla de l’A-27, i que ha deixat pràcticament sense trànsit el coll de Lilla, que ara fa una suplència pròpia del Primer Món.

Aquest camí no es va aconseguir fins que l’Ajuntament i la societat de les aigües van poder dir a l’amo del terreny que s’havien d’entendre, o si no s’anava a l’expropiació, doncs es precisava per arribar a la boca de la mina i al dipòsit d’aigua. Nosaltres, a títol privat, vaig intentar el mateix trenta anys enrere, i se’m va dir que el tros que demanava per passar no tenia preu, i vam haver de seguir sortint per un caminet que vam asfaltar i que sortia a l’N-240 en ple revolt, per damunt del km 30, i ajudats d’un mirall que els de Trànsit ens van concedir, amb l’avís que la reposició aniria al nostre càrrec.

El camí és ample, preparat per passar els camions de l’aigua si es precisen, però amb les pluges cada any es malmet i fins ara van reparant amb més o menys urgència. El problema, i la solució, és en dos colzes, que si es formigonessin seria una solució per força temps, i que no arribarien ni a cinquanta metres. I fins i tot els veïns d’aquest tros de carrer podríem col·laborar econòmicament, perquè no es digui que no s’ha dit.

Però, ull, que ens hi fixem i comparem amb altres pobles de Catalunya i de la Conca en particular; i l’antic terme de Lilla està molt abandonat pel que fa als camins, i els habitants de la partida de les Fonts, que són tres habitatges i un fins ara restaurant, el carrer per anar a les seves cases és el començament de l’antic camí a la Barceloneta i Prenafeta, i que és força concorregut per esportistes i seguidors del GR7.

Just entre les cases i l’antic restaurant surt el camí que va al dipòsit de l’aigua i segueix amunt fins a arribar a la boca de les Fonts. Fa un parell de mesos que una gran pedra no deixava arribar a dalt a l’aigua, a excepció de fer-ho a peu, i abans d’enviar l’article al setmanari tinc la satisfacció d’observar que s’ha restaurat el camí, i a la boca de la mina han deixat una eixida que es podria organitzar fins i tot una festa “rave”. Avui la foto és de la boca de la mina, per parlar amb propietat com els de Reus.

Si busques per internet no trobes quasi res de la partida de les Fonts, a excepció d’un itinerari circular des de Lilla a Miramar, de set quilòmetres i 250 metres de desnivell, dels 477 metres de Lilla a la Conca als 714 de Miramar a l’Alt Camp. Es puja per la serra carbonària, de dificultat moderada. Es pot gaudir de vistes espectaculars tant per la banda de Montblanc i les serralades que l’envolten, com per l’altra, el Camp de Tarragona i el mar Mediterrani. I que ara ja no, però abans, a peu i en somera, l’havíem fet sovint. És més, la somera dita Pruna i amb la sàrria posada va quedar clavada en una angostura del camí de ferradura i ens va fer suar la cansalada aconseguir treure-la d’aquell mal pas.

UN REFUGI DESAPAREGUT. No és un cas com els del Carles Porta, però sabem del que parlem. Quan vam arribar a Lilla les dues parelles que el 1973/74 vam comprar i ocupar el tros de bosc on seguim habitant cinquanta anys més tard; sabíem que hi havia un refugi per un camí que ara s’ha perdut i que seguia uns tres o quatre-cents metres per damunt de la boca de la mina de les Fonts. Les dues parelles hi vam arribar juntes amb un jeep i fins a la porta d’entrada. Crec recordar que la teulada era d’uralita?, la porta estava semioberta, la planta baixa era una estança d’uns 30 metres quadrats i amb escala de fusta es pujava a la planta superior, que tenia un entarimat de fusta, i on podrien dormir vuit o deu persones amb els seus matalassos o estris pertinents. Feia la sensació que als anys setanta era un refugi acabat d’abandonar.

El Refàs de cal Molo, que pel seu passat de pastor per aquelles contrades sabia molt de fites i històries, i que també hi vam anar junts a revisitar el lloc, creia que eren unes parelles de gent de fora que treballaven a la recent petroquímica, i que ara feia temps que ja no els veia.

Doncs vam deixar d’anar-hi amb cotxe, ja que el camí va fer figa, i a peu s’hi va anar espaiant, però el “refugi” era visible passant pel quilòmetre 29 i 30 de l’N-240, i ara, i probablement potser ja fa més de quinze anys, que el refugi ha desaparegut de la vista dels que passem per la carretera, engolit pel creixement dels pins i el bosc que han deixat l’immoble desenfilat de vistes.

El mateix que ens passa des de la pèrgola del nostre mas, que el creixement del bosc ha fet desaparèixer la pista esportiva i el cementiri, on abans controlàvem els fills i nets jugant i els enterraments del poble.

Doncs sí, el refugi ha existit i ara no es veu, i el camí s’ha perdut. I això val perquè el jovent de la Conca i contrada es posi en moviment, en preferència en lluna plena, per descobrir si els senglars organitzen trobades per celebrar que els humans ja no els molesten, perquè es veu que els aquelarres amb bruixes incloses ja han passat a la història.

TROBALLA, el juny de l’any passat ja ho vaig mencionar en un article a Nova Conca, i es troba al llibre Mar i Muntanya que es va repartir a Lilla per la festa major d’estiu. Recordem:

Una bosquetana que habita a la partida de les Fonts de Lilla va redescobrir un marge de pedra seca, amb una cabana de marge inclosa, just als terrenys del damunt de la deu de les Fonts, que està tancada amb una caseta d’obra. Ens va avisar i nosaltres, els veïns de l’altre costat de carretera, conjuntament amb la veïna, vam explorar i fotografiar, i com que no som historiadors ni experts en pedra seca, però sí admiradors, pensem que el procés va ser el següent:

Segles divuit i dinou, el raïm estava buscat i preuat, fonamentalment per elaboració de vins i sobretot destil·lats per distribució a Europa i Amèrica. Com que veien que el negoci existia i persistia, una vegada acabades les terres més fàcils i planeres, van començar a desforestar i tirar muntanyes amunt.

Si us hi fixeu, això més recentment també ha passat sobretot al País Valencià amb els tarongers, que sadollats els camps més fàcils també han tirat muntanyes amunt. I avui, en matèria de vinyes al Montsant i Priorat, han tornat a tirar muntanya amunt.

Muntanya amunt, muntanya avall segons el mercat.

Muntanya amunt, al segle dinou, van retardar quasi un segle l’emigració, perquè el relleu generacional a vegades consistia a desforestar i tirar cap amunt a la muntanya.

Quan a finals del segle dinou va arribar la fil·loxera, el primer que es va abandonar va ser el més difícil, o sigui muntanyes amunt, i la joventut va marxar corrent i el poble, que va arribar a tenir entre 600 i 700 persones, va perdre l’ajuntament i la seva gent, i ara està reinventat i em sembla que només queda un pagès i mig, i una setantena d’empadronats. “C’est la vie”, que diuen els francesos.

Doncs, la cabana, en la modalitat de cabana de marge, no devia rebre els embats del foc del 1987, i ara, el 2024, l’hem redescobert, i només cal que la joventut de Lilla tresqui cap al lloc i ens doni idees de què s’ha de fer amb la troballa. Com a mínim posar-li nom i situar-la al GPS. No és una
Verge trobada, però déu-n’hi-do.