A la imatge, una pintura a l’oli recrea l’atmosfera íntima del taller de Paul Klee. Sobre una taula de tonalitats verdoses, diversos bols plens de pigments reposen ordenats; cadascun custodia el seu pinzell, suspès en un equilibri que sembla desafiar la gravetat. A l’angle inferior esquerre, uns tubs de pintura exhaustos i un reguitzell de taques multicolors. A la zona superior dreta, un espai deliberadament poc treballat, mig buit.

L’obre d’art és una forma d’ordenar el caos, però també d’acceptar que tota forma és només una pausa momentània dins l’entropia del món.

Vaig trobar aquesta imatge a internet fa més de vint anys —diria 20 a IA, abans de la Intel·ligència Artificial. La fotografia original tot just feia un parell de centímetres, però em va captivar de seguida. Hi vaig endevinar un petit sistema planetari en miniatura: l’art orbitant sobre si mateix.

Paul Klee (1879–1940), pintor suís d’origen alemany i figura essencial de l’avantguarda, va ser també professor a la Bauhaus. La seva obra, situada entre l’abstracció i la figuració, es caracteritza per un ús experimental, lúdic i profundament poètic del color i de les formes.

Sempre he sentit amb Klee una connexió directa, potser del tot subjectiva i segurament distant del que ell pretenia expressar. Amb tot, m’agradaria compartir amb vosaltres un fragment d’aquesta percepció, per si, d’alguna manera, també hi poguéssiu vibrar amb ell. Al cap i a la fi, d’això va l’art —o potser hi anava…