La setmana passada un amic em comentava com érem els catalans. Capaços de barallar-nos per fer prevaler les nostres posicions per damunt de tot i poc després abraçar-nos i oblidar-ho

tot. Allò del seny i la rauxa. Eren moment baixos de moral, quan alguns ja creien que tot l’esforç dels darrers anys podia anar-se’n en orris per culpa dels particularismes i curtesa de mires.

Però curiosament l’endemà venia la sorpresa que ho capgirava tot. Hi havia acord de fer una llista única per al 27-S, encapçalada per membres de la societat civil i la presència dels partits sobiranistes en llocs destacats. Una solució genial, al meu entendre. En primer lloc, Raül Romeva és una persona prou coneguda a nivell europeu i amb experiència al Parlament, intel·ligent, treballador incansable i que, a més, s’havia donat de baixa d’ICV perquè no compartia la posició aleshores ambigua (ara ja no) de Joan Herrera i Cia. Els següents en la llista no podien ser més ben triats: Carme Forcadell –fins no fa gaire presidenta de l’ANC- i Muriel Casals d’Òmnium Cultural, les dues entitats promotores de les grans mobilitzacions dels darrers anys i per tant, amb un pedigrí popular immillorable. Artur Mas i Oriol Junqueras representen també amplis sectors independentistes i ara han demostrat estar a l’altura de les circumstàncies amb la decisió de no encapçalar la llista. Per completar el panorama, la CUP atraurà a les urnes un col·lectiu que mai votaria Mas o Junqueras i l’escissió d’UDC farà engruixir les files independentistes. Tenim, doncs, el vent a favor.

D’una banda s’han aclarit definitivament les posicions dels partits –això és bo- i per altra hem recuperat la il·lusió veient que s’ha arribat a acords que resolen els dubtes i un cert desencís que començava a apoderar-se d’alguns ànims i que no confiaven en una solució fàcil. Ara tornarem a la il·lusió dels dies de la Via Catalana del 2013 o de la V del setembre passat. Sempre hi haurà però qui es vulgui posar les orelleres, qui no hi veu més enllà del nas o posa els interessos del partit per davant de tot. No s’adonen que en circumstàncies excepcionals calen solucions excepcionals.

La reacció del govern de Madrid ha estat prou significativa. Només han tardat unes hores a ensenyar les ungles i manifestar que el 27-S no és més que una votació autonòmica i que faran complir la llei –la seva- perquè tot quedi com abans. Ho diuen aquells que durant molt de temps no han complert els compromisos signats i han dedicat les seves energies a fer callar la veu del poble. ¿No era el mateix Mariano Rajoy qui recollia signatures contra l’Estatut?

Vol dir que ens tenen por, ara sí. S’han adonat que anem a totes i que amb aquesta llista unitària tenen les de perdre. Però no hem guanyat encara la batalla i per tant no els podem menystenir. No hi ha res més perillós que una fera espantada. Haurem de demostrar la nostra fermesa en la unitat perquè posaran tots els mitjans al seu abast per impedir que el poble de Catalunya expressi lliurement la seva voluntat. Per això ara més que mai és necessària la unitat. Després, si cal, ja discutirem entre nosaltres la manera de com administrar-nos millor, però això serà “després”. De moment, que tremoli l’enemic davant la nostra voluntat inamovible de segar cadenes.