Si no cultives l’humor quedaràs capficat(da)”.

Estava serè quan m’ho va explicar.

“Quan la vaig veure vaig decidir que era una finestra fora del comú: gran, rica, noble; la millor que havia vist en la meva vida. De fusta de caoba, brillava al sol esplendorosament; lluïa com si fos d’or. Se li veien les motllures treballades a gúbia als quatre cantons, eren esplèndides, barroques, plenes de volutes asimètriques, que en modelar-les l’artista havia hagut de valdre’s de ganivetons i gubietes per a treballar-les. El seu vitrall semblava argentat en tocar-li el sol. Havia de ser una finestra amb ànima; més encara, com dirien els àrabs, la mare de totes les finestres. La contemplava embadalit mentre la finestra anava flotant sobre el seu propi eix lentament, cerimoniosament, com si fruís per donar-me temps que la contemplés amb tot el seu atractiu. Jo em trobava a sota, i curiosament flotava en l’aire sense estar fixada en cap suport, ni frontissa, ni tan sols formava part de cap embalum. Aquella finestra era lliure, ben lliure, ja que no formava part de cap res.

Ella voltava i voltava, sempre lentament, refulgent, amb laxitud; unes vegades girant de dreta a esquerra i a l’inrevés, i també donant la volta sobre si mateixa, en un gir esfèric. El gir era tan majestuós que semblava que aquesta última volta se’m tirés al damunt, i em va donar un sobresalt, m’afigurà que m’atropellaria, i en el seu voltar més d’una vegada em vaig cobrir amb els braços per instint de conservació. Jo mateix em veia passar pel mig d’ella sense que em fes mal, inclús passant a través dels vidres argentats.

Era un somni que podria haver durat hores?

En sec aquella visió va anar canviant. Començà a perdre llum, no és que s’apagués, sinó que de fet es diluïa fins a entrar en una mena de penombra. Mentrestant, la finestra havia perdut la seva virtuositat inicial i ara es mostrava com un finestral del castell d’en Dràcula. Ara la veia d’un gris blavós enlletgit, s’anava enterbolint i empal·lidint. Aquell objecte fluctuava ara com si estigués sota l’aigua.

“Què és això? Què passa?”, vaig intentar barbotejar, però la veu no em sortia de la gola.

Ara la finestra es retorçava, s’esmunyia, es cargolava sobre si mateixa. Semblava posseïda. “Però, però..., jo”. Ella seguia en l’impàs fent-me la guitza. Ara perdia el color per tornar-se negra... i de cop i volta va començar a girar, cada vegada més de pressa fins a guanyar una velocitat vertiginosa. Rodava, xisclava i brunzia com si fos un disc dentat sobre metall. Treia espurnes. De moment, les espurnes eren atraients: vermelles, grogues, anyil, però aviat em començaren a mortificar, picant-me les mans; després el cos.

–Fuig, miserable. –No em feia cas, la veritat és que ella gaudia mortificant-me, fins i tot anant a parar als meus ulls. El dolor aleshores fou insuportable–. Maleïda finestra...!

Com si m’hagués sentit, va parar de rodar per quedar quieta uns instants. Uf!, però ca, la malparida decidí no deixar-me en pau. Se’m va tirar al damunt. S’havia guitat i m’agullonava aferrissadament donant-me cops al cap, pum, pum, pum:

–Fuig, calla, prou, ves-te’n.– El cervell em rebotava, les orelles m’explotaven pel soroll brogidor: run, bam, run bam, ruuunn!, bam! bu-ummmm!

Crec que vaig caure a terra tan llarg com era. De cop i volta, semblava que s’hagués fet el silenci. Ara la finestra la veia lluny, allà a l’horitzó, tant que les abans motllures em feien l’ullet de forma despietada. Fruïen. Sense com va ni com costa, aquelles motllures es trencaren en mil miques i va quedar davant dels meus ulls una tela blanquinosa per acabar a la inòpia. Aquella boira portava una fetor com si sortís d’una claveguera purulenta. Oh!, horror!, aquella pesta no es podia aguantar. ‒–Aire, aire! –crec que vaig clamar. Llavors vaig perdre el sentit. No sé quant de temps passaria en aquest estat. Tot m’era borrós, l’estança on em trobava ballava davant dels meus ulls com ho havia fet la finestra abans. Em feia mal el cap, les orelles em xiulaven i la pesta del vòmit no em deixava viure.

‒–Què ha estat? –em vaig preguntar.

Res, que m’he punxat una xutada de cocaïna. Si torno a prendre’n, em farà retornar a la finestra bonica, segur, sense el final horrorós...”.

Segur...?