Com que hem escrit recentment sobre el secret professional, per associació d’idees, i gràcies a acabar de rellegir unes planes en què Josep Pla parla del plagi, he considerat dir i opinar sobre el tema en aquest article d’opinió.

Anem a la definició segons la Viquipèdia: el plagi és l’acte de copiar o utilitzar el treball d’una altra persona, sense reconèixer-ne l’autoria ni indicar-ne la font. O sigui, inclús com si fos propi.

El plagi no és només literari, sinó que pot afectar qualsevol àmbit, com l’art, la ciència, els mitjans de comunicació.

El terme plagi deriva del llatí “plagiarius”, equivalent a segrest, i antigament feia referència al delicte en què incorria el lladre de nens i esclaus. I amb la història de la literatura apareix per primera vegada en un escrit del poeta romà Marcial, aquell que va dir en temps de la Imperial Tarraco que Tarragona era una ciutat d’eterna primavera; i això al segle I després de Crist. Ves, ja fa dos mil anys i encara no s’havia inventat això del canvi climàtic. Doncs sí, Marcial es va queixar en un dels seus epigrames que un recitaire parlava per boca dels versos de Marcial i ell digué: aquests poemes són meus, i si ho dieu ben alt tres o quatre vegades fareu que s’avergonyeixi el plagiari.

I què no és plagi? Doncs escriure sobre coses de coneixement comú o fets de domini públic. Experiències pròpies, observacions, opinions...

Però tinc experiències de plagi que m’agradaria esbombar:

JOSEP MARIA SONNTAG.– 1945-2003. L’any 1970 i amb 25 anys va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la amb l’obra Nifades, que estava ambientada en un país fictici. Posteriorment es va dir que l’obra era un plagi d’un conte medieval xinès titulat Jing Ping Mei. No cal dir que, com a jurista i amic, vaig viure intensament la polèmica, en què va tenir com a contraris algunes vaques sagrades de la literatura catalana, i al final va acabar, com això que dèiem del secret professional.

Quan el premiat Sonntag vivia a Tarragona i formava part de la joventut tarragonina, ens vam il·lusionar per la fi del franquisme i el desig d’una ruptura, que no es va produir, i la reinstauració d’una democràcia, que és la que tenim amb els seus pros i contres.

Sonntag, embafat per la polèmica i el perquè de tot plegat i donat el seu caràcter intens i extens, va marxar amb la seva parella a Suïssa, on van treballar com a traductors a la Unesco, i els últims temps, ja jubilat, va viure retirat a un mas de la Granadella, fins al seu traspàs abans dels seixanta anys.

El vaig tractar, el vaig visitar a Ginebra i a la Pobla de la Granadella. La seva primera dona vivia a Eivissa, i un temps, quan recalàvem amb el vaixell, la passàvem a veure, i un parell de vegades va venir a navegar. Actualment, si vas a la llista de tots els premis Sant Jordi, Sonntag hi consta amb l’obra Nifades com a guanyador el 1970 –acompanyem foto de la portada de l’edició del 1971 d’Edicions 62–.

JOSEP PLA I CASADEVALL 1897-1981.– Ja sabeu la meva dèria i afecte entorn del personatge. Tinc a les meves mans un llibre; en Pla diu que va ser el primer que li van editar; el pròleg el fa a París el març del 1925, i el llibre es va editar a Barcelona, Edicions Diana, el 1925. Recull escrits seus del 1920 al 1925, o sigui dels seus 23 anys als seus 28.

Enguany l’obra, regal d’un bon amic, compleix cent anys, i em fa pensar que el meu últim llibre, Mar i Muntanya, del 2025, l’any 2125 pot passar per les mans d’algun desvagat, perquè ja sabem que, per regla general, els llibres i les cases acostumen a viure un xic més que les persones.

Ja tinc dit, com explicava en Pla, que “escric perquè m’entreté força llegir memòries, històries i records, per més humils i vulgars que semblin. Si aquestes notes se salven de la crema, potser algun dia passarà la vista un meu parent llunyà, fills d’alguns amics o alguna persona curiosa i desenfeinada”.

Doncs l’esmentat llibre d’en Pla, enguany centenari, és un llibre d’articles, i en un d’aquests descriu el seu pas com a periodista a Barcelona per un diari de l’època titulat Las Noticias, era una de les seves primeres feines.

Deia que el redactor en cap, el Sr. Miró, s’assabentava de les coses del món a través del Times de Londres, i això el feia anar amb quatre o cinc dies de retard. Per a ell el que deia el Times era un article de fe, i el que no deia simplement no existia. Quan la Primera Guerra Mundial, no s’ho va creure fins que ho va publicar el Times. I si li deien si no creia en les notícies del seu diari, contestava amb un aire misteriós: així, així.

Doncs el jove Josep Pla, i amb aquestes experiències primerenques, va reconèixer i va escriure: “Sí, senyor, jo plagiava. Des dels primers moments de l’exercici de la meva vocació literària, el plagi ha sigut una cosa consubstancial amb la meva naturalesa. Un dia el senyor Miró em va dir: ‘Pla, tens molt poca cosa’. Decidit, vaig posar-me el barret, vaig anar a fer un tomb de Rambla, i al cap d’una hora llarga vaig tornar a la redacció i li vaig dir: ‘Sr. Miró, aquí té tot això’. Era un crim acabat d’inventar, interessant, molt periodístic, fresc com una rosa. No tingueren més remei que felicitar-me”.

Sabut que en Pla era molt agut i sorneguer, es devia avorrir força com a redactor d’assumptes judicials, i prompte va començar la seva època de periodisme internacional per Europa.

En aquest primer llibre, en Pla diu: “No m’hauria pensat mai que arribés a fer coses tan serioses. Sospito que no he nascut ni per fer llibres, ni novel·les, ni històries, perquè per al que serveixo, realment, és per viure sense treballar, per llegir coses agradables, per xerrar i anar a passeig, amb el bastó i el cigarret als llavis.