La Font de la Fruita de la Vila Ducal de la Conca de Barberà -amb el seu tronc de pedra i les rajoles acolorides- va ser l’escenari creatiu que va acollir el vermut poètic de la XVI edició del FestaLlibre, la cita tardorenca anual de les lletres montblanquines, que, any rere any, va sumant fites participatives, guardonats i mobilització educativa.

Era el diumenge 30 de novembre a dos quarts de dotze del migdia quan poetes de diferents punts geogràfics de la comarca van retrobar-se al carrer Riber, ben a tocar del punt estratègic del portal de Bové, per compartir inquietuds poètiques, esbossar projectes literaris i projectar un clam de pau al món -tan necessari als nostres dies-, seguint la convocatòria de l’Escarritx, l’associació d’autors de la Conca de Barberà.

Mentre el sol anava obrint escletxes al matí rúfol que ens remarca els passos que la natura va fent cap a l’hivern -i que observem clarament als arbres dels nostres paratges-, els versos punyents, emotius, de record o reivindicació -segons cada moment i cadascun dels autors-, es compartien de viva veu, per tal de remoure la societat o oferir aquella subjectivitat intrínseca de les paraules precises, els detalls minuciosos i els adjectius necessaris que només els literats saben trobar en cada ocasió perquè el concepte que volen expressar sigui el més valuós.

Si la intensitat de les setmanes, la munió d’iniciatives engegades i el ràpid pas dels mesos van fer que les composicions, escrites l’any 2021 -coincidint amb la commemoració del centenari del naixement de l’artista-, encara no haguessin tingut ocasió de veure la llum, els vint-i-cinc anys de la mort del pintor dels colors, ha estat el moment cabdal per tal de poder-les recopilar i irradiar al conjunt de lectors.

És en aquest marc que aquest darrer cap de setmana, a la Font de la Fruita, van recitar-se per primera vegada en públic aquelles creacions literàries, versos pictòrics i diàlegs poètics, que diferents autors de l’Escarritx van idear en el seu moment inspirant-se en pintures específiques del cubista montblanquí Maties Palau Ferré (1921-2000). D’aquesta manera, en una ocasió el repte literari va traslladar els autors de la Conca als peixos simbòlics que l’artista pintava al riu Francolí, amb les cases blanques i les teulades de tons terrossos al fons; en un altre moment eren els coloms de la pau que s’enlairaven sobre una groguenca posta de sol o un despertar matinal ple de valors.

En una altra obra del nostre pintor predilecte -el del París dels anys cinquanta, l’autor figuratiu en temps d’abstracció-, convertida ara en motiu literari, hi trobem un gira-sol “agegantat”, com els definia el també poeta Jaume Ferran, que en els anys de grisor va optar per instal·lar-se a l’altra banda de l’Atlàntic. L’exultant vermell del fons és aquest roig que veiem també a l’escenari de “le coq”, el símbol de l’estada a la ciutat del Sena que ens obre de manera sonora l’esclat del nou dia, amb el seu sol imponent.

També l’amor, la maternitat i les línies infinites que van exposar-se en el seu dia al Museu d’Art de Girona recobren ara -com aleshores- el seu vessant més poètic a partir de la nit de quimeres. Una poesia geomètrica al cor de Montblanc.