Ens trobem en un poble llòbrec d’ambient pobre. Un barri de carrerons humits i poc il·luminats.

En un carrer recòndit, una casa rònega, hi entrem com un halo de llum per una finestra emmarcada amb teranyines. Dins, una espelma pipellejant a punt d’esgotar la cera. Misèria generalitzada. Atuells bruts a una aigüera de pedra tronada. A la part alta de la fregadora un petit armari de prestatges desballestats amb mitja porteta a punt de despenjar-se. Plats negres de brutícia; cassoles plenes de sutge, gots enterbolits amb pòsits de líquids foscos...

A un costat, un llit amb una dona parint. Fa hores que està en la labor. Pateix; pateix enormement. Al seu costat un home conco que no sap què ha de fer. De fet, no fa res; només se la mira. Finalment, la dona exhala una ranera agònica. És l’últim esforç. Sí!; ha valgut la pena: ha nascut un nadó enmig d’un mar de sang. El conco torbat; se li veu que no sap què fer ni on anar. No se li acudeix altra cosa que tapar la partera amb una manta immunda. Ignora que ja és morta. Entretant, el nadó plora. El conco no sap cap on girar-se. Camina trontollant, fent passes a esquerra i dreta. No gosa agafar aquell bocinet de carn ple de greix i sang. Tem fer-li mal. De sobte li passa pel cap que ha de buscar ajut. Surt al carrer. A la porta del costat hi ha una altra casa miseriosa amb una igual finestreta plena de teranyines. La misèria del barri és ambiental. Truca. Contesta una veu ronca. El conco segueix tement quan sent accionar el pany de la porta. No és l’ogre de la veu ronca que havia pensat que sortiria. Respira. És una dona amb cara trista. El conco, embarbussant-se, només aconsegueix dir:

–Sang... dona morint-se... nen nou...

La dona, descoratjada, segueix el conco. Entra a l’estança. De seguida percep la situació. Un cos inert embolicat amb una manta i un nadó despullat, a terra. La dona agafa el nadó. És una nena!

La dona la contempla. L’embolica amb un drap de cuina poc higiènic; el primer que ha trobat. La dona pensa que, malgrat que el seu pare devia ser un borratxo i la mare puta, veu la nena xicarrona i maca. La seva cara és redona, la pell blanca i terça i els pòmuls rosats. Deu tenir bons pulmons, ja que el seu plor es deixa sentir per tot el barri. No és estrany, sent un barri petit i pobre. Aviat hi arriben diversos veïns. Tot són comentaris:

–És una llàstima no cuidar-la –diu un espontani.

–Ho faràs tu? –pregunta la dona.

–No, no tinc mitjans ni medis.

–Algú se’n vol fer càrrec?

Ningú no contesta. Callen com morts; només els faltaria una altra boca per alimentar.

Aleshores algú proposa portar-la a la casa dels expòsits. Ho fan. Allí els diuen que no tenen les condicions per cuidar un nadó. Suggereixen que busquin una dida. Un despert de la comitiva afirma que coneix una dona que també havia tingut un fill que també morí aquella nit. Es dirigeixen en seguici a casa d’aquella dona. Quan li plantegen el fet, no dubta gens a preguntar:

–Quant em pagareu? Qui em pagarà?

Cares llargues, rostres demacrats.

–Pagar? Diners? No en tenim ningú, en aquest barri...

–Doncs porteu-la a la casa de Caritat.

–Ja ho hem fet i no tenen condicions...

–Doncs ho sento, jo guardo els meus pits per a algú que tingui diners. Serà la primera vegada que guanyaré sense haver de treballar ni vendre el meu cos. Aquest tomb serà la primera vegada que el meu cos em proporcionarà el mitjà de vida gratis.

–La nena es morirà –nusos en goles.

–Ho sento; cada dia en moren milions, de nans...

El conco, de sobte, agafa l’embolicada nena i es perd enmig de la foscor del final del carrer. Allà baix se sent, en la profunditat, una lleugera remor d’un saltiró d’aigua. La resta de gent es retiren a casa seva arronsant les espatlles.

Unes hores més tard, a la porta del carrer de la casa de la mare orfe de fill, se sent un plor. Surt aquella mare. En un farcell hi ha una nena. “Això no pot ser”, pensa. “Aniré a buscar el conco”. Però, per més que el busca, no el troba: el conco ha desaparegut irremissiblement. Truca a diverses portes.

–Que Déu t’empari; és el teu problema.

En aquell barri no hi ha Casa de Caritat, però hi ha una església petita. A la porta d’entrada el mossèn i una dona addicta han muntat un pessebre amb figures tosques, tot molt modest.

La dona obre el farcell. Apareix la careta de nena petitonament maca; una mena com un solet. El cor de la nova mare li fa un capgirell. És tan maca... En aquests pensaments, nota que els pits li fan mal.

Veu el pessebre de l’esglesiona. Figures tosques. Un Sant Josep de llargues barbes i gel·laba marró a ratlles blanques en un tros de fusta corcada, mentre la Mare de Déu en una planxa de fusta blanca li deixa veure el rostre plaent. En canvi, el Nadó és com un rodanxó, amb els ulls, la boca i els rínxols pintats de colors. La dona de sobte s’adona que és la nit de Nadal. Pensa, i veu rere un tel boirós com la Mare del pessebre dona el pit al Nen. Pensa que aquella nit de fa dos mil anys el Salvador també devia haver mamat la primera llet. De cop i volta, un feix de llum deixa veure a la dona la faç de la Verge. No s’ho pensa més. Allí mateix, al carrer, desembolica el seu pit i posa el mugró a la boca de la nena. Ella xarrupa àvidament. Després li posarà l’altre pit. És la nit de Nadal... Entretant, el barri sap que ha sorgit una nova dida. I a dalt del cel, també...

Aquella fou la primera nit que exercí de dida, i ho feu la propera nit de Nadal de l’any següent. En aquests dies la nena ja estava pletòrica, maca, lluent, vivaç i amb els dots d’intel·ligència ben desperts. Arribat aquest punt, una família noble de la ciutat que no tenia fills la va adoptar, no sense desesperació de part de la mare de llet. Però, valorant que la nena tindria més oportunitats a la vida, accedí a fer el segon sacrifici a favor d’ella: donar-la en adopció. Ha passat un any.

La mare de llet i nena alletada mai més es veieren. La família benestant li va donar totes les oportunitats per fer-se una dona de profit, tant en l’aspecte intel·lectual com físic, si bé de l’últim poc hi pogué fer més que pel seu codi genètic; però alguna cosa hi contribuiria.

Ella, ja una noia, no recordava la mare de llet. Fins un dia que, venint de la universitat, va trobar davant la porta de la residència dels pares un home que tenia tota l’aparença de ser un conco: el cap ovoide, orelles puntegudes i el llavi inferior penjant-li lleugerament. L’hauria despatxat de seguida, si no fos perquè s’hi havia dirigit amb un poder de dicció atraient. El contingut encara més. Li va explicar la seva vida amb tota mena de detalls. Tant és així que la noia, a l’hora de dinar, va treure el tema als pares. Aquests, que mai li havien ocultat l’origen de l’adopció, li van explicar detalls sobre els seus pares biològics, i el fet que havia tingut una dida i que aquesta encara vivia.

De seguida va mostrar un interès neguitós per localitzar-la, fet que els pares no s’hi oposaren. Més encara, van despatxar al barri-favela uns enviats per fer les investigacions pertinents, tràmit que va resultar exitós en descobrir la dida en la mateixa casa de teulada d’uralita on vint anys abans havia alletat aquella noia ara espectacularment vistosa, que venia a veure-la... L’agraïment fou tal que de seguida la va treure de la pobresa per portar-la a una dependència de la mansió acompanyada amb el seu amor i amb el propòsit que no li faltés mai res fins al seu finament.

S’estaven traslladant quan la noia i els pares, en passar per davant aquella porta de l’esglesiona, van adonar-se que hi havia un tosc pessebre fet de pedres i fustes, contemplat en aquells moments per un home tosc, un conco i un capellà, ara jove... Aquella nit era també de Nadal.