La dita diu que “allí on vas ser feliç no hi tornis”.

I és cert, i així que vas arribant a aquell indret, et venen al cap infinites fotos mentals del que vas fer i amb qui hi vas anar, i recordes frases i paraules dites en aquells instants, que sense voler es repeteixen i aixequen records adormits en el temps.

Voldria tancar portes, i deixar darrere una vida, que avui m’omple d’angoixa i també felicitat.

No es pot reviure una cançó ballada galta a galta, amb la finor de la pell, el perfum, la música, i tancar els ulls, i moure’t com si estiguessis levitant abraçat.

Pots posar-te les ulleres de no veure-hi res i els taps de no sentir-hi, i el cor acartonat com un suro, però sense voler tens les llàgrimes penjades d’un fil invisible.

Al cap del temps, veus que tot això t’ha fet més fort, que les llàgrimes són flors al cor, que els records són la teva vida, i quan notes que no et mira, va desapareixent lentament, i tu ets més lliure.

I de moment soc part dels retalls d’allò que vaig ser i del que vaig creure.