Aquest article vol ser un resum de sensacions i situacions d’amics presents i absents, entorn de la mort del dictador Franco al llit, ara ha fet 50 anys, que he recordat i seleccionat per haver-les conegut, especialment la meva, i altres que surten dels racons de la memòria. Som-hi:

El company de Mesa d’edat, Josep M. Amorós, de simpàtic renom Xolis, es trobava com a músic, director d’orquestra, o orquestrina, a Mallorca, treballant per hotels i esdeveniments, el que ara es coneix com a “eventos”. Feia poc que estava casat, per primera vegada, i esperava una filla, la Sandra, que ara té 49 anys.

Diu que va experimentar una sensació de llibertat en l’àmbit personal, confiant que s’aniria cap a una democràcia, i en el professional perquè seria una forma d’acabar amb els sindicats verticals, que els feien anar molt restrets econòmicament.

En Baiget, un company i veí d’edifici singular, davant la mar, a Cap Salou, i autor de textos sobre el neoruralisme, i tarragoní, diu tenir entre 17 i 18 anys, estudiant de primer de químiques, diu que formava part d’una colla, anomenada “del balcó”, i que aquell dia van reunir-se, xerrar i caminar, inclús mig amagats en unes escales que van de Palau a la Catedral, van beure xampany a morro. Es dubtava entre ruptura o reforma, però intuïa que la dictadura desapareixeria.

En Gatell, el nostre company de Mesa i poeta de capçalera, havia demanat pròrrogues per estudis i estava casat i fent la mili. Aquell dia va estar de guàrdia al Pati de Valls, on abans hi havia un quarter, on era la Creu Roja. Els seus ascendents havien sigut d’Esquerra Republicana com la majoria de catalans quan el cop d’estat de Franco. Va tenir sensació d’incertesa i desig d’anar cap a una democràcia, com les que hi havia a Europa des del 1945, acabada la guerra mundial.

En Contijoch, el nostre mestre captador de lletraferits per El Foradot i Nova Conca, i fundador de la Mesa d’edat, dels esmorzars dels dimarts a Montblanc. Ara viu a Sitges amb la seva esposa i, superada la barrera dels 90 anys, el tenim escrivint setmanalment. Li vam anar a fer una visita i ens va remerciar amb salutacions per tots els amics montblanquins i vam acabar amb una paella i el seu socarrat, que no se’l salta un gitano, per emprar una paraula simpàtica, que ara ja qui recorda que no es pot dir. Diu en Josep Maria que tenia uns quaranta anys, i feia temps que era director de la Caixa de Tarragona, a la seu de Montblanc. Recorda que va estar a la Caixa, i la sensació pel que havia vist i sentit era d’una silenciosa espera d’esdeveniments i novetats. Es va alegrar per la sort de la llengua catalana, convençut que milloraria el seu tractament per part de l’Estat.

Un bon amic, ja traspassat, i del qual guardarem el nom, però sabedors de la font direm que es va passar tota la nit “traient petroli”, com a eufemisme de rebolcar-se intensament i extensament amb una senyora de la seva confiança, i enjogassats van esperar el “parte”, gaudint, com a petita satisfacció, del molt que els va fer patir el dictador en vida.

I ara parlarem del meu cas, que ja de gran i moderadament satisfet del perquè de tot plegat, parodiant la meva àvia; el meu cas és com un cabàs.

Era un temps, el tardofranquisme, que feia la sensació que tot era per sempre, conformat, sempre igual, hi havia la sensació que mai havia de passar res. Després, per a mi, del 1973 al 1976 tot es va girar com un mitjó, i vaig recomençar de nou en l’aspecte religiós, matrimonial, jurídic, econòmic, lingüístic i polític, tant l’estatal com el nacional de Catalunya.
La lenta agonia i mort al llit del dictador, i la tímida transició, sense ruptura, va ser un moment de canvis mentals i de diferències ideològiques brutals. I això ha sigut un procés molt lent que encara existeix. Començat el pastís de la incipient democràcia, ens vam anar posicionant, i la meva companya i nos vam prendre posició política, com ja tinc dit i escrit sovint.

Ens vam instruir i assabentar de la nostra història, de la guerra incivil, dels 50 anys de dictadures d’extrema dreta, la de Primo de Rivera i la de Franco, de tants morts, matats, executats, entre ells el meu defensat Heinz Chez, l’últim, juntament amb Puig Antic, executat pel procediment de l’agarrotament, “garrote vil”.

Vaig descobrir que la dreta catalana no és el mateix que els catalans de dretes espanyoles. I no és el mateix ser d’esquerres catalanes que d’esquerres espanyoles, i fins i tot l’extrema dreta també té distincions, i a casa nostra tot va a parar al mateix lloc: hi ha qui se sent més espanyol que català, i hi ha qui se sent més català que espanyol, i això acostuma a estar en constant afinació.
I mentre s’afina he de seguir sent espanyol, no soc tan ingenu, però només per imperatiu legal de l’Estat espanyol, que porta més de tres segles impedint la nostra sobirania, o com a mínim el nostre dret a decidir.

I com que ara he fet com els polítics, que parlen de tot menys contestar la pregunta directa, o sigui: quina sensació vaig tenir en anunciar-se la fi del dictador? Doncs contestaré: un sentiment de llibertat que encara mai havia experimentat.

I d’aquests 50 anys, he de reconèixer que del 1985 al 2005 m’he sentit molt còmode i a gust, i ara considero que he arribat a la vellesa havent comprovat que és millor viure en democràcia que en autocràcia, no obstant la il·lusió de certa part de la joventut, que creu en la redempció des del gran capital. Els boomers ja probablement no ho veurem, però la millor solució per a la nostra terra és l’Estat Català, o com a mínim ser respectats com a Nació Catalana històrica, i poder-nos administrar en tot el que fa referència al nostre dia a dia, des del cobrament d’impostos fins a la seva distribució, previ el pacte i concreció “del preu” de la solidaritat.

I confiem que la joventut que ara puja tingui el detall de no perdre la llengua pròpia de Catalunya, per la qual hem lluitat des del 1714, i que tots els presidents de la Generalitat catalana restablerta han respectat preferentment fins avui, com correspon a la llengua pròpia i preferent de la Nació Catalana.