La frase feta: ”A sants i minyons, no prometis, si no dons”, és una frase que, els que som grans i amb l’estima posada a la nostra llengua, solem utilitzar. Sobretot quan veiem el desgavell de la política amb les promeses incomplertes vers Catalunya; en aquest context ens sobren els refranys.

Perquè, “allò que es promet ha de ser atès” vol dir que una promesa sempre s’ha de complir. I més quan qui la promet esdevé un representant de l’autoritat política, ja que ha de donar exemple a la ciutadania, de com cal actuar o procedir, a fi de bé. “La paraula donada és sagrada”.

L’altra mancança és educacional, ja que tot depèn de com els pares, progenitors o educadors  s’expressen quan parlen. Cada vegada més, la llengua castellana vinguda de fora amb la nova migració, es va imposant sobre la nostra i es va perdent el costum de la parla autòctona com és el català, i amb ella tota possible dita o refrany, ja que aquest engruixeix el nostre pensar  i la nostra manera de fer.

“Què fan els infants? Allò que fan els grans”. La quitxalla fa el que veuen fer als grans. Dies passats, arran de la pesta africana que afecta el sector porcí, es va crear un cordó sanitari de prevenció a la Serra de Collserola i altres termes municipals del Vallès Occidental i Oriental.

Pel que feia al control dels accessos a la Serra de Collserola −segons els mitjans− es va desorbitar, és a dir, es va perdre el control. “Se’n va anar en orris”. I no, perquè les autoritats competents no fessin la seva feina de prevenció, sinó que la incivilitat venia dels mateixos vianants; i estem parlant d’adults, en voler saltar-se les barreres de protecció, perquè volien anar, tant sí com no, a la serra; un infantilisme en tota regla.

Aleshores, el seny en aquest afer restava lluny −i tant que se’n necessita− per tal de deixar bona empremta, bon exemple als més menuts. Amb un fet d’aquestes dimensions esdevenia el moment neuràlgic d’educar. Ah! Això no es va veure, no s’hi va pensar. Va ser l’egocentrisme dels grans que es va imposar; calia anar al bosc, fos com fos.

Llavors, si passa alguna cosa o algú pren mal, correm-hi tots. Això sí, els drets, primer, i les obligacions i deures al respecte a les normes preventives, res de res, és a dir que “s’ho passen pel forro”, ni cas.

Per això anem tan bé. Aquí podríem afegir una frase feta: ”Amb tanta confiança, perdem la criança”. O allò: “Una confiança que fa fàstic”. Quan algú fa abús de la confiança, llavors es perd tot, el respecte a les persones i tot allò que ens envolta.