S

egons diuen a les notícies de televisió i altres mitjans, el llop ha tornat a repoblar part del territori català, sobretot la part del Pirineu i Prepirineu.

No fa gaire temps, aquest animal estava en franca regressió en la majoria de comunitats de la Península, tan sols a la part nord del riu Duero hi ha llopades que estan experimentant un notable augment de població.

El llop ibèric, el pur, pertany a la subespècie Canis lupus signatus i viu a Galícia, Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó.

Es diu signatus pel senyal que té als genolls d’una taca de pèl més fosc a mode de signatura.

Els que tenim ara a les muntanyes de les comarques del nord van fer un llarg viatge. Segons els experts, venen de les serres dels Apenins (Itàlia) i van creuar mig Europa buscant una vida millor.

A banda del rebuig de molta part de la població, per mi és d’una riquesa enorme tindre aquest animal entre nosaltres, i el que ha de fer el departament adient és un pla de gestió, fixar indemnitzacions urgents pels desgavells que pugui fer, aplicar solucions per als pastors en l’aplicació de pràctiques professionals, fer tancaments, utilitzar mastins i el compromís de conviure amb el llop.

Antigament, aquest animal donava nom a pobles mítics, així com a llacs i rius: “Clot del Llop”, a la nostra comarca, per exemple.

El llop té por de l’home, i tret que estigui ferit o tingui molta gana, és tímid, i el que fa és fugir quan sent o veu un humà.

Les inquietants històries de llops han perdurat en el temps i en forma de contes infantils i vells relats de gent de les muntanyes.

Esperem que les trampes que es feien per capturar-los o la carn impregnada de verí no tornin, i puguem de nou sentir udolar el llop per aquelles barranqueres perdudes, mentre la lluna plena allarga la silueta de l’animal fins a desaparèixer en la fosca.