Car que l’evangeli està en marxa i no s’atura, hi va funcionant en les diverses comunitats de creients compromeses. No sembla pas que la jerarquia eclesial ho hagi entès així, quan una altra negativa del Vaticà s’ha fet present davant de l’afer que les dones puguin ser ordenades com a preveres i diaques. Una altra vegada aquest tema ha quedat aturat.

Com a contrapunt, ens cal recordar que el papa Francesc va nomenar la germana Simona Brambilla com a cap d’un dicasteri vaticà, equivalent a un ministeri de govern, i per tal d’ajudar-la se li va nomenar un cardenal. Car que una flor no fa estiu, Bergoglio empenyia cap a aquesta línia. Tot era començar.

Un seguit de protestes de mitjans eclesials i no eclesials, amb sentit crític, han sortit a la palestra arran de la negativa vaticana, protestant per tal decisió, com els col·lectius de “Mujeres en revuelta de Madrid”, o bé, en el cas de Catalunya, “Alcem la veu”, i algun altre document del qual un servidor en recull i en fa servir alguns comentaris com a font documental per a aquest escrit. Una veritat incòmoda existent, com s’ha vist, que d’alguna manera –segons els analistes– no ha pogut pacificar els ànims de les afectades, sinó tot el contrari, que amb el temps encara s’ha anat fent més evident la revolta, i ara està allà on està, esperant resposta.

El fet que la jerarquia ho hagi aturat no vol dir que no hi sigui. El que es veu és que el model de concepte que hi ha instaurat al Vaticà esdevé un model conservador i incapaç de canviar la manera de com regir l’Església, ordenant dones en els llocs de responsabilitat.

Es veuria bé –com deia el rector de Roda de Ter, Ramon Bufí, en el seu llibre Converses amb Ramon Bufí. Un home compromès i lliure–, seria una gran sortida, ja que hi hauria una altra manera de mirar les coses. La dona té una mirada diferent de l’home, això seria positiu. Si hi haguessin dones, no sols no perdríem, sinó que l’Església hi guanyaria molt, sobretot en visió de la situació, en delicadesa, en una nova mirada afectiva.

Una crisi desencadenada que, segons els entesos, no neix precisament d’un debat, sinó de la incapacitat institucional amb què ens trobem. Ha estat una Església que parla de la sinodalitat –Església poble de Déu reunit en assemblees–, d’un discerniment comunitari d’una Església que camina junta, però que quan arriba l’hora de prendre decisions que afecten el cor mateix del poder clerical, i deixar que l’esperit evangèlic circuli sense por, com el fet d’obrir el ministeri sacramental a les dones, la jerarquia el que fa és replegar-se en si mateixa en una por defensiva.

La renovació, si ha de venir, no vindrà de dalt, sinó de baix, com sempre. Una Església que tingui por a les dones no pot dir que segueix Jesús. Ens cal recordar que entre els amics de Jesús també hi havia dones; no podem oblidar Maria Magdalena, una deixebla entre els deixebles més propera a Jesús. Unes dades prou valuoses per reclamar l’atenció sobre l’espai de les dones en l’Església.

La pregunta és: què s’està fent? Quant trigarà la jerarquia a adonar-se del que està passant, per tal de donar resposta a l’ordenació de les dones tant en el diaconat com en el presbiterat? Però el que sempre ha esdevingut com un fet de clara evidència és que la història de l’Església ha estat sempre manifesta: mai ha estat la jerarquia la que ha iniciat les grans transformacions, sinó les comunitats de creients que conformen aquesta Església.