Bé, aquest serà el meu últim article d’aquest 2025, i que ens portarà inexorablement cap al 2026.  Ara i avui, acabo de tirar al mar Mediterrani quatre ous sobrants de les gallines del mas de Lilla: d’un en un, des de l’alçada d’un sisè pis, petita empenta, ou a l’aigua. El rovell s’enfonsa i, si el sol brilla i esclata damunt la mar, es veu per uns segons la grogor de l’ou submergit i la brillantor de l’escata dels peixos menuts de costa, que en segons acudeixen al lloc. Un petit espectacle per als empedreïts de l’observació de les petites coses.

Bé, parlant de fer coses, avui faré l’exercici de concretar el lloc físic on m’he trobat passant i dormint cada nit de Cap d’Any de la meva vida en general i dels últims cinquanta anys en particular. Ah! I per què “vespreig”? Anem d’estrena. Doncs és una paraula escollida per definir una nova moda intergeneracional, la del vespreig, en castellà “tardeo”. Com a antecedent de fer-se fosc, el diccionari en diu vesprejar. Doncs sí, adoptaré el vespreig, que és el que em toca per la meva edat provecta, ja que no vaig a missa del gall, que encara als llocs més solemnes és a les dotze de la nit, i vaig a la del pollet, que a Lilla és a dos quarts de vuit. I si sopo, ho faig, si puc triar, a les vuit de la vesprada, que diuen els valencians, just ara que PP més Vox han tret l’accent obert, o greu, de la denominació de la ciutat de València. Doncs mira, al meu DNI em vaig fer posar, i ho vaig aconseguir ja fa els seus anys –i ara ja és l’últim carnet, per edat–, és a dir-me Jordi Salvà i Cortés. Salvà, que ve del País Valencià amb “a” oberta, i Cortés, amb “e” tancada, ja que encara que els avis eren nascuts a la Selva del Camp, podria ser que el cognom provingués de la terra dels conquistadors, o d’un maldestre funcionari del registre civil.

L’únic dia que a les dotze encara no estic al dormitori és la nit de Cap d’Any, però ara justet i raspat. O sigui que de la nit, al més lluny que arribo és a vesprejar, o sortir un xic de vespreig.

CAPS D’ANY. Serà des que vaig néixer, i fins on arriba la memòria, i un paper trobat a la calaixera. Fins als quinze anys no en trobo rastres. La solemnitat a casa dels pares era el dia de Nadal, Sant Esteve i els Reis. De caps d’any no recordo que en celebréssim. Als setze, disset anys recordo anar amb el pare, que era catòlic practicant, a la Catedral, a una litúrgia relacionada amb el traspàs anual i crec que, com la missa del gall, també es feia a les dotze de la nit.

Als meus divuit anys, 1963, estrenava nuviatge, i el 1968 casament, i el 1976 separació. Aquests anys el traspàs anual va ser entre Lleida, Tarragona i un any Canàries, Venècia i Peníscola. I del 1976 al 2025 tinc escrit lloc, circumstàncies i persones, que ens passarem per alt, ja que només es tracta de fer un petit exercici periodístic. Fàcil per als que quasi sempre han fet el mateix, i difícil si no t’ajudes de memòria i de rastres deixats. La parella som dels que vam considerar que el Nadal, Sant Esteve i els Reis són amb la família, i el Cap d’Any amb companys i amics. El resum serà breu i estadístic, i no relacionem els anys, encara que en el meu primer llibre Del coll de Lilla a Cap Salou, dietari del dos mil dinou, tenim anotats anys, llocs, persones i circumstàncies. Així:

Un sol cap d’any: Eivissa, La Palma, Tenerife, Lanzarote, Las Palmas, Marràqueix (Marroc), mas de Lilla, Moscou (Rússia), Brașov (Romania), Cases d’Alcanar, Gal·les (Anglaterra), Tunísia, Santo Domingo (Carib), Paüls, Egipte, s’Agaró (Costa Brava). Més d’una vegada: Nuremberg (Alemanya), dues vegades; l’Ampolla, dues vegades; Andorra, tres anys; Tarragona capital, quatre vegades; Vaquèira (Vall d’Aran), sis caps d’any. Creuers amb vaixell de passatgers: setze vegades, o sigui, setze anys. Sempre hem sigut navegants, de vaixell de vela i a l’estiu. El 1986 vam fer el primer creuer de Cap d’Any amb un vaixell de la Transmediterrània, el Ciutat de València, que feia la ruta Palma-Barcelona. El van abillar per a l’ocasió i ens va portar vuit dies pel Mediterrani: Marsella, Gènova, Roma, Nàpols, Palerm, i amb petites variants, quasi tots els caps d’any mariners són bastant repetits.

Coincidint amb el nou mil·lenni, van aparèixer a Europa els creuers amb camarots amb terrassa privada damunt l’aigua, i per a nosaltres es va convertir en la forma de fer turisme preferida. Les primeres vegades era quasi obligat fer les excursions diürnes, però fetes i resseguides, els últims anys hem donat preferència a fer vida de vaixell al màxim. Així, més d’una vegada, al port de Roma, Civitavecchia, i a cent quilòmetres de Roma, o en altres destinacions, preferíem passejar un parell d’hores per la població on el buc està atracat i tornar al vaixell, sempre a contracorrent i trobant-te amb poca gent.

Doncs sí, de les moltes formes i variants de viatjar que hem experimentat a la vida, la més plaentera, fins ara, és la dels vaixells de creuer, sobretot des de la generalització de les terrasses sobre el mar adjuntes al camarot propi. És una forma de viatjar dins d’un poble que es mou, amb els seus restaurants, botigues, biblioteca, sales d’estar, de cinema i atraccions internacionals, piscines, jacuzzi, gimnàs i circuits de senderisme, o camins de ronda, per emprar un gir més mariner. Observareu que, no obstant portar cinquanta anys vivint entre Cap Salou i el mas de Lilla, només un sol any vam celebrar un Cap d’Any a Lilla, amb els companys que vam estar sis vegades a casa seva de Vaquèira, i no hem celebrat fins ara un Cap d’Any a Cap Salou. I enguany, perquè no sigui dit que no acabem la cita nadalenca amb versets, pujo dalt la cadira i recordo recitant un tros final del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra:

El Nadal ens ha pintat el rostre,

amb un vermell precís i decidit,

i ens dona un sentiment de llar, de sostre,

de terra de nissaga i d’esperit.

I ens dona un punt d’humilitat de cendra,

per estimar un racó dintre l’espai,

i desperta en el cor aquell blau tendre,

que hem volgut escanyar, i que no mor mai...

I també, seguint amb poesia, repetirem la Nadala que vam triar quan va néixer la primera neta fa vint-i-cinc anys, i tot just enguany, que m’he estrenat com a besavi, i recordant de nou “el bressol”, adjuntem foto d’un bressol de sorra:

“Que bonica és la nit de desembre,

quina alegria d’infants i pastors,

tot timbaleja, tot cascavelleja,

tot es trontolla al vaivé del bressol”.

DESIG DE BON ANY.