He tornat a baixar aquell barranc obac, aquell que és amic de les boires manses, de desfilades entre alzines i pins vermells, de fullaraca arraconada a la soca de l’om gegant.

Avui ha sortit, enmig de núvols, un raig de sol, i he vist la tardor en forma de colors.

El pollancre, amb el seu equilibri entre groc i vermellós, feia de guàrdia a l’entrada d’una parella d’àlbers de plata, amb els senyals de vells amors gravats a la vella soca de l’escorça. Prop de la carretera, un gegant plataner d’antigues fulles palmades i pell clivellada, avui nu i amb branques despullades.

Tocant el toll lluent, aquell eucaliptus perfumat, amb fulles de daga, aixecant la vista al cel, i perdut entre alzines i algun bedoll; i mirant les seves branques i soca, pots veure alguna cosa quasi humana.

I sense voler, com sortint de runes monacals i castells ensorrats, o d’ermites perdudes, surt el castanyer, que, malgrat tot, arriba a viure mil anys, amo de festives castanyes i vell aliment dels pobles de muntanya.