Banyada pel llac Léman, que estableix el límit fronterer amb l’Hexàgon, Lausana és la ciutat olímpica per excel·lència, ja que és en aquesta ciutat suïssa on es troba el Comitè Olímpic Internacional. De marcat caràcter fluvial, la catedral gòtica de Notre-Dame de Lausana —amb el seu altívol campanar—, els trenta-cinc metres d’alçada de la Torre Sauvabelin que coronen el bosc homònim, i la zona de vianants de la place de la Palud, al centre històric, són algunes de les principals referències arquitectòniques d’una de les principals ciutats de la Confederació Helvètica.

És precisament a Lausana on des de fa seixanta-cinc anys resideix un montblanquí il·lustre, Francesc Bellmunt Castells (Montblanc, 1925), que aquest 2025 ha complert en plena forma el seu centenari. L’aniversari dels cent anys ha comptat amb una celebració emotiva per part del Centre Català de Lausana, que Bellmunt havia encapçalat durant una dècada i mitja —a més de ser-ne membre fundador— i del qual, des del 2014, n’és president d’honor. A l’acte de reconeixement, amb participació institucional del delegat del Govern català a Suïssa, Gabriel Boichat, es va destacar que es tractava de la celebració “d’un segle de vida ple d’experiències i records inoblidables”, i es va agrair a Bellmunt que continuï sent “una font d’inspiració i saviesa” per a l’entitat que avui presideix Núria Inglin.

Una afectuosa crònica de l’acte suís, amb una molt interessant glossa biogràfica, la va escriure Josep Maria Moix Cabeza, en aquestes mateixes pàgines del setmanari Nova Conca del divendres 11 d’abril de 2025: “Paco Bellmunt Castells, un montblanquí centenari resident a Suïssa”. A l’article, Moix Cabeza –que, en un altre ordre de coses, aquest setembre ha publicat el llibre L’última abadessa del Monestir de la Serra– oferia als lectors records commovedors d’infància i joventut de Bellmunt al Montblanc dels anys trenta i quaranta: dels frares de la Mercè al futbol montblanquí o les classes de piano del compositor Gumersind Maseras; i de l’afició pels escacs –amb partides simultànies al Teatre Principal– a la fàbrica familiar d’alcohol, que va haver d’assumir de manera prematura.   

Sobre la seva trajectòria professional a Suïssa, on durant quatre dècades va exercir de taxista, ell mateix narrava ara fa un any, en una entrevista al primer número de la revista del Centre Català de Lausana, La Veu del Centre, que dirigeix Judit Castillo, que “A mi sempre m’havia agradat conduir (...) m’encantava, no em cansava mai, podia treballar 10 o 12 hores seguides sense parar. Era bonic perquè podies veure viure la ciutat”. A la conversa amb Jordi Serra, il·lustrada amb fotografies de Regina Robert, Bellmunt exposava que “ara passo els dies davant de l’ordinador o llegint el diari (...) i m’agrada fer presentacions; de fet, tinc una gran col·lecció de diapositives de viatges i esdeveniments amb el Centre Català (...) Per a mi, els amics i la família són sagrats. Sempre m’han respost al 100%”.

Així, des d’aquestes línies ens sumem a les felicitacions pels cent anys de Francesc Bellmunt, el montblanquí centenari que des de Lausana segueix llegint el setmanari Nova Conca, continua gaudint de l’adagi de la Cinquena de Mahler, toca el piano ben acompanyat per les composicions que ideava el cubista Palau Ferré i està sempre al dia de l’actualitat blaugrana.