Ara diem que el terme “banquer” s’usa per citar els alts executius de la banca, mentre que als empleats en general se’ls diu lacònicament “bancaris”.

El Sr. Brafeu, don Severià Brafeu, era director d’oficina dels temps que se’ls deia “banquers”, és a dir, persones que havien entrat al banc de meritori i que, gràcies a la seva honradesa, dedicació i professionalitat, acabaven escalant fins al lloc on es trobaven.

Aquells dies, els bancs eren, a més, entitats sèries que aconsellaven els clients amb ponderació i honestedat, oferint productes estables, rendibles i sense doble intencionalitat. Per aquests motius, el director acabava essent per als seus clients una persona respectable, aconselladora i fiable i, per què no dir-ho, fins i tot confessor, ja que sovint rebia les confidències personals i íntimes de molts clients. És lògic, doncs, que els directors duressin anys exercint el càrrec en el mateix lloc.

El Sr. Brafeu era d’aquesta “pasta”. A part de concedir préstecs sense miraments ni massa garanties al món dels treballadors honrats i a la pagesia, ajudava en allò que podia els seus amics-clients, com en el cas de la Montserrat Riu, una velleta que gaudia de repetits petits préstecs a baix interès per ajudar-la a viure.

La velleta Riu era analfabeta, i els documents de crèdit els signava amb el dit, fins que arribà el dia en què la llei prohibí aquest ús i s’exigia la signatura autògrafa. La Montserrat s’esgarrifà en saber que no podria gaudir mai més de cap préstec, però Brafeu li solucionà el problema ensenyant-la a signar: li digué que dibuixés tres muntanyes seguides (al·lusió a les tres “Muntanyes” de Montserrat) i una ratlla sinuosa d’un riu saltiró; i apa, a dibuixar: (RIU =-=-=-=). Cap problema per seguir fent-li mini-préstecs.

De totes maneres, quan el Sr. Brafeu es va distingir de debò fou quan va ajudar a resoldre un problema al client Gregori Altès. Resulta que, veient-lo un dia molt amoïnat, li va preguntar què li passava. Gregori li digué que es trobava en un problema on hi havia de perdre diners, ja que havia deixat 50.000 pessetes al que acabà essent el vividor del poble, Baldomer Cascanius, sense signar cap comprovant, i ara aquell es feia el ronsa per tornar-li els diners. Temia, pels informes que li havien donat d’ell, la possibilitat que li haguessin “volat” els diners.

Brafeu es quedà un moment pensant. Li preguntà a Cascanius si tenia una germana que visqués a Barcelona. En afirmar-li que sí, li digué que veia una possibilitat de solucionar el problema.

La tàctica consistia a fer que Cascanius rebés una carta d’un advocat de Barcelona, amb nom estranger (i l’adreça postal de la germana), on li reclamés les 100.000 pessetes que devia al Sr. Gregori Altès i, si no les pagava, l’amenaçava de portar-lo als tribunals.

La carta la redactà el mateix Severià. Dos dies més tard, la germana rebé carta del Cascanius, que hi responia airat i ofès dient que no eren cent mil les pessetes que devia a Gregori Altès, sinó cinquanta mil.

Brafeu: —Gregori, ja tens el comprovant que volies!

Un aplaudiment pels banquers expeditius.