Anem a veure. Han passat cinc anys de la pandèmia, i entre aquests cinc anys hi va haver mesos de tancament, de patiment i morts. Malgrat aquesta penúria, semblava que això ens faria reflexionar amb deteniment sobre el perquè s’havia arribat fins aquí, i a la vegada portaríem un nou replantejament de com millorar humanament. Fins i tot vam poder comprovar que, en no haver-hi tanta activitat humana (el trànsit rodat, ni tants vols d’avions, ni viatges innecessaris de transatlàntics...), l’atmosfera havia rejovenit i es donava la possibilitat de canvi.

Aleshores, calia destriar el gra de la palla. Era el moment de fer-ho. Calia un nou enfocament de la vida humana, per tal de fer-la més digna, solidària, més justa, respectuosa amb el medi, compromesa amb la vida humana, més social, espiritual, transcendent, conciliadora, més filantròpica (conciliadora amb el gènere humà).

Els analistes detallen que, amb el temps, l’ésser humà, així com ha adquirit coneixements i habilitats dignes d’elogi, ha pogut beneficiar-se de la vida humana. De manera paral·lela i sibil·lina, enigmàtica i misteriosa, els avenços també s’han produït  −per desgràcia− amb gran èxit, en la manera de generar mort a gran escala: guerres, terrorisme, violacions...

Només ens cal mirar i adonar-nos que la capacitat que ha tingut de matar a escala mundial, a finals de segle XX i inicis del XXI, és molt superior que en els temps antics. Amb una particularitat, que no és nova: Sempre pateixen i moren els mateixos, o sigui el poble baix. Un clar exemple, en aquests dies, el tenim amb les guerres d’Ucraïna, Gaza, Sudan, Síria o Iemen, Somàlia... Per tant, no après res.

Ara, doncs, ens cal deixar l’ambient de violència actual, per tal buscar reforços en la pau i el silenci de Nadal, en l’espera del Salvador que ens allibera del pecat, del dolor i la mort.

En iniciar el temps d’Advent ens hem adonat de la transcendència d’aquest temps que afecta el nostre esperit, ànim i vida. Seria el gra, que serveix com a llavor a fer créixer dins nostre, que ha influït en la preparació de Nadal. L’advent és per excel·lència, el temps litúrgic de l’esperança.

M’interessen més aquests conceptes que m’ajuden a millorar la meva actitud com a persona, com a ésser humà.  Em fan  reflexionar sobre el sentit de l’esperança cristiana, que desitja ardentment una realitat en el lloc i en el temps, aquí, a la Terra, conegut com el Regne de Déu. Regne que ve cada any amb el naixement de Jesús a fer-nos memòria d’un nou orde. No a pensar en un cel que no depèn de nosaltres.

“Totes les antigues Escriptures es van escriure per l’ensenyament nostre, de manera que, entre la nostra paciència i el consol que donen les Escriptures, mantinguem l’esperança”. Tot  això, no per a fins piadosos o per a fins a estrictament transcendents o sobrenaturals... sinó, “per mantenir-nos en l’esperança”, i a la vegada per comprometre’ns en la història, per trobar el diví en l'humà, per tal de construir el futur autèntic. I, de manera immediata, per a la construcció de la utopia cristiana, que demana estima, amor cap a l’altre i que salva la humanitat. “L’amor exigeix justícia”: això esdevé el missatge de Nadal.