Senyor:

Perdoneu que aquest humil vassall vostre gosi escriure-us de forma planera, però la veritat és que no hi estic habituat i gairebé no sé com he de fer-ho. He d’adreçar-me a vós com a Majestat? Excel·lència? Il·lustríssima? Cap d’aquests epítets em sembla adient. Potser s’hi escauria Altesa, donades les nostres estatures... Deixem-ho en senyor, doncs, si això no us ofèn.

Però el motiu d’aquesta carta és un altre. Són les vostres paraules dites fa pocs dies a Barcelona en presència del president de la Generalitat i una nova promoció de jutges. Amb una amenaça velada –no parleu mai directament- recomanàveu als nous jutges que s’esforcessin en fer complir la llei perquè “el respecte a la llei és la font de tota legitimitat […] i no ha de ser mai una alternativa”.

No sóc jurista –vós tampoc no ho sou- però permeteu-me que discrepi d’una afirmació tan contingent. Les vostres paraules tindrien valor si es tractés de defensar lleis justes, és a dir, sorgides com un reflex de la voluntat popular. Però quan això no és així, en circumstàncies excepcionals, el “sentit de la justícia” ha de passar per damunt de la lletra de la llei. L’any 1975 el vostre pare mateix va jurar solemnement sobre els evangelis “complir i fer complir els Principios del Movimiento Nacional”. Però els temps havien canviat des d’aquell llunyà 1939 i el poble reclamava democràcia i en comptes de promoure aquell Movimiento, el va liquidar. Es va saltar la llei i el jurament, cosa que prou li varen retreure el partidaris més farrucs de la dictadura franquista.

Com a fill del vostre pare, hauríeu d’adonar-vos que la societat del 2015 tampoc no és la mateixa que la del 1975, encara que la Constitució vigent no hagi variat. En primer lloc, caldria determinar amb quina legitimitat el vostre pare va ser proclamat rei. No hi havia elecció possible. La Constitució monàrquica es va votar en bloc, sense cap altra alternativa. Ras i curt: si avui, com a fill del vostre pare, sou rei no és gràcies a la voluntat del poble sinó a la de Franco. Per legitimar la monarquia calia un referèndum per decidir quin sistema de govern volíem. Però no podíeu arriscar i vàrem haver d’escollir entre tornar a la dictadura o iniciar un estat monàrquic. I ens vàreu encolomar aquesta Constitució, encara avui intocable. Vivim en una democràcia muntada des de dalt, amb una monarquia imposada. És aquesta la “legitimitat” que defenseu?

En poques paraules, no us hem escollit i per tant, no ens podeu donar lliçons de Dret. A més, en un estat de dret no s’amenaça un poble, ni les seves institucions i molt menys la seva voluntat. I, permeteu-me que ho digui, els catalans en tenim els nassos plens de tanta amenaça, de tant ofec, de tants insults i de tantes accions encaminades a fer quadrar el cercle per la força. Llegiu la premsa que tant us afalaga. Mireu aquesta televisió servil que amaga les vergonyes de la casa reial mentre dispara a tort i a dret contra  qualsevol cosa que pretengui ser diferent de la pauta marcada. Hem hagut d’anar sempre a la contra per sobreviure com a poble i ara volem assolir una democràcia real, plena, i viure en un país sorgit de la voluntat popular. En aquest camí hem persistit, persistim i persistirem, diguin el que vulguin els qui pretenen acollar-nos amb insults i amenaces.

Per cert, ¿us heu parat mai a pensar si hi ha res més democràtic que escoltar la veu del poble? ¿Us heu plantejat mai per què tantes lleis sorgides del Parlament català són després anul·lades? ¿Com pot ser que tot un president del Tribunal Constitucional es quedi tan ample després de dir “que votin el que vulguin, però la independència no la tindran mai”? Veieu en quin país vivim? Segur que no, perquè si us n’adonéssiu potser a hores d’ara ja us hauríeu fet republicà i independentista.

El vostre humil vassall.