El vaig conèixer i el vaig tractar. Va néixer a Vila-seca, al Tarragonès, el 13 de juny de 1935, i va morir a Reus el 28 de març de 1990 als 54 anys. Fou un pintor català.

L’any 1960 marxa a París, on s’introdueix en el món artístic de l’època, gràcies als contactes amb Madame Utrillo, vídua del conegut pintor impressionista. Va ser una etapa decisiva en la seva vida, en què va rebre les influències del fauvisme i l’impressionisme.

A finals dels anys seixanta retorna a Catalunya, i el vaig conèixer per mitjà del meu pare, que hi va fer una certa amistat, que em va transmetre. Ell passava pel despatx d’advocats que teníem al carrer Méndez Núñez. Ens visitava en una època, quasi cada mes, amb una carpeta de dibuixos i pintures fetes per ell, i quasi sempre li compràvem un parell de pintures o dibuixos.
Crec que vam arribar a posseir trenta o quaranta obres, de les quals vuit o deu segueixen penjades per les nostres dependències. Amb això tenia una certa habilitat i les sabia vendre, a bon preu, entre amics, coneguts i saludats. Sabíem que era fill de Vilaseca, que vivia a Reus, i que era força conegut entre el món artístic tarragoní, on te’l trobaves per tot arreu i força sovint.

Al final, i com l’amic Guigui, i tants d’altres, va acabar tenint el seu llibre, però pel sistema de “mortis causae”. La Diputació de Tarragona i el Museu d’Art Modern el 2011 li van fer un llibre, amb el vila-secà Josep Poblet i Tous com el president de la Diputació. Es va titular Jordi Sarrà, de la mirada a la visió.

Als 19 anys li van fer una primera entrevista, i hi apareix com un noi mesurat i tímid fins a l’exageració, i ja deia que “només aspiro a viure per i per a l’art”.
Sarrà tenia deu anys més que jo, i un dia em va trucar el director de la presó de Tarragona dient que feia un parell de mesos que estava a dins, i no estava clar del tot què hi feia, ja que ni ho acabava d’aclarir ni demanava ajuda, però va dir que em coneixia.

Sembla ser que la policia va anar al seu pis de Reus, on hi havia tres o quatre que fumaven porros, i un jutge va ordenar l’ingrés de tots els que allà es trobaven.
Sabíem que ell no fumava, cosa que als anys seixanta estava perseguida, i quan el vaig anar a veure em va dir que no tenia cap pressa, ja que aprofitava per pintar fesomies i caricatures, com quan era petit feia a la barberia que tenia son pare a Vila-seca, i que s’hi trobava a gust amb aquesta nova experiència. Va ser parlar amb el jutge, revisar la paperassa i una setmana més tard ja estava al carrer. Recordo que els companys de professió vam comentar-ho i riure força, al tombant del seu acudit i passivitat.

Seguint amb el personatge, i segons el llibre que es va fer, molt ben editat i amb desenes de pintures seves, ha esdevingut quasi llegendària la història del seu encontre atzarós a París amb Lucie Valore, la vídua del famós pintor parisenc Maurice Utrillo. Al poc d’arribar a la capital francesa, l’any 1960 i amb 25 anys, Sarrà estava pintant a Montmartre; passa un cotxe, i la conductora obre la porta i fa caure per terra les pintures i el cavallet en què treballava el jove de Vila-seca.
Surt del cotxe la vídua del pintor Utrillo, que era octogenària, li va demanar disculpes, i va reconvertir la vida del jove pintor en un guió de pel·lícula. Ella el va introduir en un món d’artistes i galeries fins llavors desconeguts, i el va reinstal·lar en un soterrani de la mansió que tenia la vídua prop de Montmartre.
D’entre les primeres exposicions amb Lucie Valore, la que va tenir més ressò és la que va presentar, juntament amb certes obres de la pintora, a la galeria Cézanne de Cannes. Sarrà hi va presentar quinze retrats de Lucie Valore, molt rejovenida, portant barrets de diferents colors i formes. La rebuda de la crítica va ser força entusiasta, i Sarrà va ser considerat ràpidament un valor en alça que calia tenir en compte.
Així, amb el seu exercici d’introspecció, destaca l’autoretrat des del nen inexpressiu fins a arribar a l’home madur i consagrat. Finalment dona pas a les figures de l’arlequí, que ja apareixen per primera vegada el 1955, i aconsegueix un domini on existeixen la il·lusió i la meravella, i un reducte feliç, dins de l’atmosfera grisa en què es troba instal·lada la societat del moment.

Després de vuit anys instal·lat a la capital francesa, la mort de Lucie Valore va suposar un punt a part en el periple parisenc d’en Jordi Sarrà. Reconeix amb una sinceritat colpidora: “Em vaig quedar literalment penjat”. I tots els projectes que hi havia en marxa, i que l’havien de portar als Estats Units, i que havien de donar un impuls definitiu al reconeixement internacional de la seva carrera, van quedar anul·lats, i va tornar cap a Tarragona, i de finals dels anys seixanta fins al seu final el vam anar retrobant amb la seva carpeta i la seva exhibició i venda de la seva obra, tot passejant i visitant clients i amics.

A Lilla, i al nostre dormitori, tenim instal·lats dos quadres d’en Sarrà, de notable envergadura, que fa més de trenta anys que ens vigilen. També hem col·laborat amb la cessió temporal de quadres per a la seva darrera exposició, l’any 1989, a la biblioteca del seu poble natal, on va rebre el reconeixement del lloc que l’havia vist créixer.
Adjuntem foto d’un dels seus “arlequins”, signat el 1977, i que pertany a la nostra col·lecció privada “Salvà-Amela”.

SASHA AMORÓS
I no podíem acabar l’article setmanal sense, una vegada més, fer menció del concert amb què ens va afalagar el Sasha Amorós el dia 10 de gener a l’antic hospital de Santa Magdalena, amb les entrades exhaurides, i acompanyat del pianista Gerard López Boada.

Van interpretar durant quasi dues hores peces de Beethoven, Mozart, Sarasate, Eduard Toldrà i Serguei Rakhmàninov.

Com a fi de festa, va canviar el violí pel piano de cua, i va dedicar els moments musicals números tres i quatre de Rakhmàninov a la seva àvia russa, Gala, traspassada el setembre de l’any finit, i amb la qual va conviure del 2020 al 2025, a casa seva de Moscou. Per a mi va ser extremadament emocionant el seu final, amb el rostre doblegat fins a quasi tocar el teclat amb el cap, i la llàgrima furtiva que se li va escapar. Sasha, semper vivas!

Van acabar tocant el piano a quatre mans amb el company Gerard, i completament entregats a un públic que bullia de satisfacció.