A la imatge es veu una fusta allargada amb un mostrari o escala de valors tonals, que va del negre al blanc, i que faig servir de vegades quan pinto. Em serveix per observar els matisos en diferents colors, ja que, encara que el registre sigui en blanc i negre, el matís es conserva. El color no existeix per si sol, sinó sempre en relació, i aquesta relació exigeix capacitat de discerniment. Per això he triat aquesta imatge com a punt de partida per parlar de la importància del matís en el debat públic.

En un món dominat per discursos simplificats i polaritzats, per l’absència d’un debat públic real, pels focs d’artifici mediàtics i per l’exaltació de l’emoció —de l’exabrupte, quan no de l’insult—, esdevé imprescindible recuperar el matís. Això no significa evitar el conflicte ni renunciar a prendre partit, sinó assumir que poden coexistir punts de vista legítims, que existeixen zones grises: un context indispensable per a la pluralitat d’opinions i per a l’exercici ple de la llibertat humana.

Com recorda Hannah Arendt, «la veritat política és un espai d’experiència compartida». Tanmateix, el control del relat sovint resta en mans d’aquells que pateixen de supèrbia intel·lectual, en un context on la veritat s’ha tornat irrellevant i on predomina el soroll.

Un espai públic saludable necessita temps, escolta i voluntat d’entendre l’altre, no només de vèncer-lo. No hi ha cap dubte que la conversa col·lectiva ha entrat en declivi: sense matís, el debat es degrada, perquè els problemes socials, polítics o culturals rarament admeten respostes binàries (blanc o negre).

Recuperar el matís és, doncs, un acte de responsabilitat cívica i una manera de restituir el valor de la paraula. Només des d’aquesta atenció a les diferències, als silencis i a les relacions —com en el pas del negre al blanc— el debat pot convertir-se en una eina real de comprensió i de progrés compartit.