Un corb damunt una branca humida de l’avet, una casa trista en un paratge solitari, una lluna plena damunt el forat del bosc, un vent gelat i un foc encès enmig del menjador.

Llum pobra a les finestres de la llar, vidres bruts i porticons trencats, i de cop un vent estrany canvia el paratge, i una escombra voladora aterra al llindar de la casa, i en baixa eixerida una bruixa jove i bonica, amb el barret punxegut d’ala ampla i els cabells al vent, les mans amb ungles llargues i negres, i amb mànigues amples la brusa, també una túnica fosca i un davantal del mateix color.

En entrar en aquella casa perduda del bosc, tot agafa vida: el foc s’esvalota, les cadires s’arrengleren; damunt la taula, una mà sense braç, penjada d’aquell aire, neteja la fusta i l’altra omple les tasses de porcellana blanca de la millor poció. Després, la dreta amassa la farina per fer pa i l’esquerra afegeix llenya al foc, i a fora el gat miola i el gos borda; fa fred i, lluny, l’udolar del llop.

En mirar entre els vidres bruts, una llum encegadora es mou pel firmament, i un estel blau incandescent baixa a poc a poc i s’instal·la damunt la branca més alta d’aquell avet, mentre el corb, esverat, gralla, i el fum de la casa s’enganxa a l’arbre com una bufanda grisa, omplint totes les branques d’espurnes de colors a tall de llumetes. És Nadal.