Furgant pel món de la semàntica, es troben frases alterades del seu sentit real però elusives al mateix context, les quals pot ser que s’usin a tot l’àmbit de Catalunya o que quedin radicades en una sola comarca i fins i tot circumscrites només a una població.

Una altra cosa és la parla en general, que també pot ser qualificada amb els mateixos paràmetres, fins a extrems que en la parla «localista» existeixen veritables anècdotes. La paraula sorra, que s’usa a Barcelona per referir-se a l’arena i no a la resta de Catalunya, pot ser una penyora. No fa gaire temps, per exemple, un montblanquí ens assabentava del fet que fa bastants anys la parla del Raval de Santa Anna era d’una certa terminologia lleugerament diferent de la resta del poble de Montblanc (no sabem si ho haureu sentit a dir), i a Solivella parlaven matisadament diferent de la resta de la Conca, tant o més fins a arribar a crear el denominat xipella, amb el predomini d’ús de la «i»; mentre altres poblacions parlaven amb la «a» oberta a poca distància de la «e» tancada (recordeu Espluga # Montblanc), o canviant els sons de les vocals obertes per les tancades (recordeu Montblanc/Rojals). Modernament, afortunadament, l’idioma es va homogeneïtzant, per acabar amb aquestes formes centrípetes.

Bé, aquests fenòmens serien originats pel fet de viure la gent enclaustrada en nuclis petits sense sortir a veure món. La raresa es donava amb la llengua, però també en els matrimonis (consultant els llibres parroquials dels pobles de muntanya s’observa la reiteració de «dispenses» que se sol·licitaven per parentesc consanguini).

De frases usades, conegudes i escoltades a la nostra població en una altra època, hem recollit les que relacionem:       

◗ L’os de la musiqueta (un cert formigueig localitzat a la zona del colze).

◗ Tenir rampén (tinc una rampén a la cama, una mena de sacsejada elèctrica) .

◗ El dit ficat a l’ull  (li tenien el dit ficat a l’ull a una persona).

◗ Si beus d’aquest bot, les faràs caure de rebot (dita dels caçadors).

◗ No hi toca gaire (és lleugerament alineat).

◗ Està tocat del bolet (un xic boget).

◗ Aquell noi està turulat (un  xic desmarxat).

◗ És un liró  (no és prou sencer).

◗ Ja no hi toca (boig del tot).

◗ De mig a n’avall  (de mig a n’avall em fa mal tot).

◗ Va arribar a les tres pedretes (estava tan malalt que va arribar a les 3 pedretes).

◗ No em vinguis amb monsergues (apa, noi, no em vinguis amb tonteries).

◗ Ha mort d’un lligament de budells (el pobre ha mort d’un lligament de budells).

◗ Ha mort del miserere  (mort d’un mal dolent).

◗ Estar ben peixit (aquell punyetero no es pot queixar, ell rai està ben peixit).

◗ Li ha tocat a l’Àfrica (fixat el pobre noi, li ha tocat la mili a l’Àfrica).

◗ Fins dins el moro (i per més desgràcia fins dins el Marroc profund).

◗ Per Nadal al joc i per Pasqua al foc (dita dels vells de Rojals).

◗ Donar-li memòries (saludar algú, dita dels  muntanyencs antics).

◗ Catipenda forta (fent aquest fred he agafat un refredat que renoi...).

◗ Intenció de rimbombants  (això es feia en aquells temps tan excelsos).

◗ Aixecar el colze (per dir que beu molt de vi).

◗ La bota de racó  (aquest de bo que és l’haurem de posar a la bota del racó).

◗ Tinc els mitjons plens de préssecs  (de forats).

◗ El cap em roda  (em balla).

◗ Va caure més llarg que un sac  (caure a terra amb terrabastall).

◗ Ets un sabatasses   (no n’encerta ni una).

◗ Estar a l’aguait  (estar vigilant).

◗ Anar al tanto (estar amb molta atenció).

◗ Ets un conco (variant estaquirot).

◗ És un totxo  (no hi ha manera d’entrar-hi).

Si en trobeu més feu-nos saber, ampliarem aquest costumari populatxer
 

Article escrit abans de la seva defunció el passat dijous 15 de gener