Es la nostra Mesa d’Edat, així batejada per nosaltres, sota l’impuls de Josep Maria Contijoch Casanovas, que ens va deixar el 15 de gener, amb noranta anys, i prop dels 91, que hauria sigut el març. Era, i és, una mesa d’edat, no com a òrgan de govern de caràcter transitori, sinó com a reunió d’amics lletraferits i amics de les lletres, de les tertúlies i dels esmorzars de forquilla. I a la mesa, potser li hauríem de dir taula, doncs és la que ens ha permès les trobades sota el seu sopluig.

Ens vam anar trobant per Montblanc, quan ens començàvem a jubilar de les nostres activitats, i en Contijoch ens va anar reconduint a una trobada setmanal, i el dia més repetit era el dimarts. El grup va anar creixent, i es pot considerar que va començar ja fa uns quinze anys, i encara continua, a l’estil de la Coral de Lilla, i tantes més, que uns se’n van per sempre i altres arriben com a nous, i tot sota el seguiment i l’empenta d’algú que va al davant. En Conti va començar, ens va buscar, ens va invitar a escriure, i vam anar passant pel Foradot i per Nova Conca amb preferència i seguiment.

Però la trobada principal va ser els dimarts, i els llocs més repetits han sigut l’antic Bar Stop, la Canal de llarga estada, l’Olivera i ara la Bodegueta, o celler del carrer Major, i altres llocs per anar variant, a més de dues o tres cases dels que esmorzem.

El 2019 vaig fer un dietari, i hi surt la menció de la trobada, pràcticament seguint tots els dimarts de l’any. Són breus recordatoris que ens indiquen el lloc i els membres de la Mesa, dominant la trobada ordinària, de quatre a sis persones.

Del dietari del 2019, destaco la retrobada, després del fort de l’estiu, del dimarts 20 d’agost. Dic:
“A tres quarts de nou em recull en Gatell, al mas, i anem a Montblanc a retrobar-nos amb la penya. En Conti ens ha portat una orla que diu: «als companys ferms de la colla dels esmorzars dels dimarts», i les fotos porten el renom a sota.”

Així, Jordi Salvà és el Masclot, en Bordell és el Comandant, en Mateu Massalles és el Patriarca, eren els temps que duia una senyora barba. El Gentleman era en Pere Sagués, en Marcel Folch era el Ciclista. En Xolis és músic i fill il·lustre de Montblanc, i quan està present és difícil fer-lo callar. En Gatell va ser l’última incorporació el 2019, i fill de l’entranyable senyor Papitu de Cal Bou, de Valls, va ser definit com “l’idealista”. En Conti, conegut com “el mestre”, és autor de tants o més llibres que el membre més antic de la Mesa, en Sánchez Cid, el metge, que si va tot bé, aquest mes de maig farà 97 anys.

De la primitiva Mesa només quedem el metge Sánchez Cid, que amb la seva cadira de rodes elèctrica, encara ara vivint a Tarragona, va sovint a “tocar ferro” i segueix sent el nostre venerable degà; en Gatell, el de la prosa poètica; el Salvà i el Xolis, dels que encara escrivim; i en Rosselló, Llort, Pere Leal, Castanyer i algun altre que ens anem trobant. També hi han assistit, almenys una vegada, en Gomis l’Honorable i en Magrinyà, director de la Coral Sant Joan de Lilla. Acompanyem fotografia d’una trobada de juliol del 2018, en què la majoria ja se n’han anat “dels camps de cotó”, com diu la lletra d’una cançó que cantem a la coral de Lilla.

Al llarg d’aquests anys, i sobretot abans, quan érem més joves, alternàvem amb sortides per la geografia catalana, i la més grossa va ser una trobada per anar a Ifni, al Marroc, on el Conti, el Comandant i en Rosselló van fer la mili als anys 50 del segle passat.

Al novembre del 2021, i ja escrivint setmanalment a Nova Conca, ja vaig dir que en Conti era un jove octogenari, que ensuma lletraferits com ell, i ens va acomboiant per escriure al Foradot o a Nova Conca, i més que ens faria fer si la nostra naturalesa no s’escarrassés tant a contemplar, badar i escaquejar-se.

Contijoch, sènior, em va atrapar amb els seus llibres, i “Les ràfegues muntanyenques” forma part de la meva dotzena de llibres de capçalera. La primera edició és de 1999, i s’endinsa a descobrir la vida humana del bosc, i jo, que visc dins d’un bosc a Lilla, hi he gaudit i observat llegint el que es trobava dins el seu bosc de Rojals.

En Josep Maria ha volgut marxar escrivint, fins a sorprendre inclús l’editorial, doncs el seu últim escrit va ser enviat dies abans de la seva mort, i va sortir al setmanari el mateix dia que a l’església de Sant Miquel es produïa el seu acomiadament. Es titulava “Catalans enrolats a l’exèrcit francès a la Primera Guerra Mundial”, com ha recordat Francesc Marco Palau en l’últim setmanari.

I el penúltim escrit seu, “El banquer expeditiu”, ens recorda els banquers de la seva època, dels anys en què va ser director de la Caixa de Tarragona a Montblanc, quan un director era un banquer i no un bancari, com s’ha anat acabant, malmetent i desdibuixant.

Recorda un cas d’uns diners deixats per un ciutadà a un amic, sense papers que indiquessin el deute. Recorda el consell donat pel banquer: “Fes que un advocat li enviï una carta dient que deu el doble”, i va funcionar, perquè el deutor va contestar a l’advocat dient que no era pas veritat, doncs el deute només arribava a la meitat. I així ja es va tenir “la prova documental del deute”. Enginyosa la fórmula, que els advocats de l’època també explicàvem.

El seu nebot, fill del seu germà Francesc, Eduard Contijoch i Miquel, ha fet una trilogia de llibres en què passa revista a la família i a la seva evolució, observant-la durant un segle, amb les seves vessants parentals, vitals i polítiques, de mitjan segle dinou a mitjan segle vint.

Així, i formant part de la història molt ben novel·lada, resulta que quan va néixer el company que ens acaba de deixar, el seu pare Josep Contijoch i Carol era l’alcalde-gestor de Montblanc, durant el conegut com a bienni negre (1934-1936). I després del 36, ja van apareixent els personatges de l’auca, que avui, jubilats, ens trobem i acomiadem.

I, com m’agrada acabar en aquests casos tan entranyables: Contijoch, semper vivas!