La imatge mostra un fons negre sobre el qual destaca, centrada, una cotilla de color rosa pàl·lid. La peça, representada frontalment i de manera simètrica, adopta la forma d’un rellotge de sorra. Es tracta d’una peça de roba interior femenina que incorpora una cordonera central al llarg de tota la seva longitud, així com reforços rígids —d’acer o barnilles de balena— disposats verticalment en línies paral·leles que segueixen el contorn del cos.

L’objectiu d’aquesta peça és aprimar la cintura i sostenir i elevar el bust mitjançant la constricció, tot modelant el cos d’acord amb els cànons estètics vigents del moment. Les puntes de coixí que en voregen el contorn n’atenuen visualment la rigidesa imposada sobre la carn.

A la part superior de la composició apareix el mot «PARAULA», escrit en majúscules i en un to rosat que harmonitza amb el de la cotilla. El text és net, contingut i clarament llegible, sense cap altre element que en distregui la lectura. El conjunt configura una imatge profundament simbòlica, en la qual l’opressió posa de manifest la contradicció inherent entre bellesa i sofriment.

He de confessar que la imatge em va ser suggerida, fa més de dues dècades, per uns comentaris d’Ortega y Gasset, que aquí recupero i reformulo lliurement. Ortega assenyala que les paraules no encaixen mai del tot amb allò que volem dir: ordenen el pensament, però també el constrenyen; li donen forma, però alhora li imposen límits. A més, les paraules no són mai del tot nostres: les heretem, i aquesta herència condiciona allò que podem expressar individualment, de manera que no existeix una llibertat plena.

Amb la distància del temps —quan ja ha transcorregut gairebé un quart de segle des de la creació de l’obra— emergeix, però, un altre concepte igualment potent: la constatació que el llenguatge ha estat dominat, des que en tenim notícia, per una perspectiva patriarcal. La imatge recorre a una peça de roba inequívocament associada al cos femení, que esdevé una metàfora visual de la manera com les paraules han actuat sovint com a dispositius de regulació de rols, normes i prejudicis. Com és sabut, el llenguatge no només descriu la realitat, sinó que també la construeix.

De la mateixa manera que la cotilla entalla el cos d’acord amb ideals imposats, el lèxic ha contribuït a condicionar la subjectivitat col·lectiva i, amb una incidència més marcada, la femenina. La tensió entre la delicadesa ornamental de la cotilla —puntes, simetria, tonalitats suaus— i la seva funció opressiva desvetlla com el control, dins del discurs masclista, pot revestir-se de gràcia i harmonia.

Pel que fa al llenguatge inclusiu, coincideixo amb la lingüista catalana Carme Junyent quan assenyala que les paraules no tenen sexe, sinó gènere gramatical, i que confondre aquestes dues categories pot conduir a simplificacions que no resolen les desigualtats reals. Junyent defensava que la llengua canvia quan canvien els parlants, i que les desigualtats vinculades al llenguatge no es resolen forçant la gramàtica, sinó transformant els usos socials, els referents i les estructures de poder que la llengua reflecteix.

Desitjo que aquesta obra de poesia visual obri un espai de consciència crítica sobre els límits, les inèrcies i els vicis del llenguatge, així com sobre la dificultat de les paraules per expressar plenament allò que pensem. Reconèixer que les paraules sovint són ambigües i, en alguns casos, fins i tot contradictòries, és el primer pas per afluixar el lligat, qüestionar els límits heretats i imaginar maneres més justes i habitables de dir —i de dir-nos— el món.