Bé, en la fase de cròniques setmanals al setmanari de la nostra terra, i seguint el pas del temps, al poble agregat de Lilla hem passat per la festa major d’hivern, Sant Sebastià, que s’ha d’acomodar i, enguany, s’ha decidit que sigui el diumenge 25 de gener.

El dia ha sortit rúfol, però suportable. Aquest gener plou i plou per la Conca, bastant bé. Qui més qui menys ja ha rebut 150 litres dins del gener, i els embassaments i pantans estan que vessen. I la nostra cisterna per emmagatzemar aigua de pluja, que té una cabuda de 30.000 litres, crec –parlant de vessar– que ha tret pel desguàs més de la meitat, que s’han perdut o, com diuen al poble de Lilla, han anat a parar a “la rasa”.

Hem passat per la missa, amb la coral cantant, i després acompanyant en processó el sagrat patró Sant Sebastià fins al cementiri i tornar, en un esforç per a la gent gran, que només es pot pal·liar si es dona relleu generacional.

Els gegants també hi eren presents: encara ballen. La “llobeta” s’ha quedat esperant l’estiu, però la seva portadora s’abilla d’un cap gros que jo desconeixia.

Mentrestant, la paella va fent, entre misses, processons i ball de gegants. Ella, la paella, al peu de l’enjub de la plaça de l’església, amorosida per mans destres, fa el seu xup-xup amb foc de llenya i sota la direcció de Montserrat Moix, que cada any li surt més reeixida i aplaudida.

La paella suporta dos-cents plats. S’ha cuinat per a 150, i els assistents al Centre hem sigut 120. O sigui que ha quedat un romanent de 30 plats per repetidors, i s’ha fet net.

Però ara entrem al febrer i ens toca parlar dels calçots i la calçotada.

Amb els més de cinquanta anys que habitem al mas, sempre hem plantat calçots. Ara, la parella cada dia més gran i, amb una mínima ajuda, encara anem fent.

Plantem un centenar de cebes, poca cosa, però només a cinc grills per calçot poden ser cinc-cents calçots, que a vint calçots per cap poden menjar 25 persones. I si no tenim empenta per fer un o dos grups, també ens els cruspim de mica en mica. I si en resten, en espigar acaben fent una flor, que fa de bon veure i dura llargament. Per tant, qui no es conforma és perquè no vol.

El calçot el podríem definir com una varietat de ceba tendra, que es calça a mesura que els grills creixen –d’aquí el nom de calçots– i que es mengen escalivats.

Vers l’origen del calçot, la versió més coneguda és la que atribueix al Xat de Benaiges, un camperol vallenc de la fi del segle XIX, la invenció. En Xat va posar uns brots de ceba al foc, i aquesta menja es va començar a estendre.

Després es va organitzar la Penya de l’Olla, com explicarem, i el 1956 ja es va passar de les trobades familiars i d’amics en pla amateur al moviment gastronòmic que avui es coneix extensament.

Però els calçots al mas de Lilla, a 525 metres d’alçària, si els vols de mida “estàndard”, has d’esperar al mes de març. No obstant això, la calçotada, els antics, a Valls la feien al febrer.

A casa nostra hem tingut el privilegi de conèixer i tractar la família Gatell de la Masia Bou, que va ser considerada –i així consta en un reconeixement recent– com “la casa pairal de la calçotada”, amb reconeixement al seu fill, Josep Maria Gatell, i en record dels pares, Josep i Rossita, i abans de la mà dels avis: Josep Gatell Busquets i Maria Roda Prats, que van iniciar les trobades conjuntament i en pla amateur.

Ells tenien la fonda Univers de Valls i, en un mas proper, van començar a organitzar calçotades entre amics i clients de la fonda-pensió. I quan ho van considerar adequat, cap als volts de 1956, van fer les obres pertinents per transformar la masia d’allà baix, sortint de Valls cap a Fontscaldes, en la masia-restaurant de Cal Bou –Cal Bou és el renom dels Gatell de la fonda de l’Univers.

Així, junt amb Cal Fèlix i l’antiga masia vallenca, van ser punts de grans trobades per a la gernació, fonamentalment barcelonina, que es va apuntar a aquesta novetat, ajudats pels primers sis-cents tiquets que es van posar a la venda i amb l’auspici del setmanari Destino, que era el “progre” dels temps de la dictadura franquista.

Al senyor Pepitu de la Masia Bou li vaig dedicar un article, que va sortir a Nova Conca el febrer del 2024, on ja s’apunten coses que recordaré. Així sabem que, junt amb altres, van fundar la Penya Artística l’Olla, als anys quaranta del segle passat, i el 1948 van fer convocatòria per escrit, i en català en plena dictadura, que deia:

“A la molt famosa segona calçotada artística de l’Olla. Se li farà la feina el 22 de febrer pròxim, amb el beneplàcit i ajuda de tots els concurrents. Els seus: resignat espòs, el Calçot de sebatendre; fill, l’Amaniment; germà, la llonganissa gruixuda; nebodes, costelletes tendres; nebots polítics, fruita dolça i xampany; cosins Don Pollastre i Na Llagosta (absents); demés família i les raons socials Xarel·lo del país i cafè i copa. Al comunicar-vos aquesta nova, preguem que us digneu assistir a tan alimentós acte, que tindrà lloc el dia assenyalat, de les vuit del matí en amunt, la qual assistència us serà profundament agraïda, previ lliurament d’unes quantes miserables pessetes.Valls, 1948. Lloc del sacrifici: Masia del Bou. Servei de transport: carro de trabuc per a la tornada. Porteu-vos pa blanc i puro, si fumeu.”

Acaba de sortir El gran llibre de la calçotada, editat el desembre del 2025, i això em mou a fer un nou article sobre el món dels calçots i la calçotada, fent un petit estudi del contingut del llibre editat per Cossetània, i fent menció d’algun complement, com la Mostra del Calçot, que era una trobada literària i gastronòmica entorn del calçot, rememorant els primers temps de la Penya de l’Olla.

En un pretèrit proper es feia a la Masia Bou, la casa pairal de la calçotada, per iniciar les campanyes.

I ja que va de calçots i calçotada, en tenim una de promesa als navegants tarragonins que estan fent, a terminis, la volta al món a vela i que, en l’article que vaig fer per a Nova Conca el desembre de l’any passat, deia que havien arribat al sultanat d’Oman, al mar Aràbic.

Ara, al març, tornen per seguir navegant fins a Egipte, el que serà possiblement la penúltima etapa, ja que l’última la pensen acabar a Xipre, previ passar el canal de Suez.

Complirem allò promès quan vam escriure:

“Bé, companys, la singladura ja és vostra per sempre, i retornats teniu via franca per a una calçotada per terres de la Conca de Barberà.”

I ja que va de calçots, diré que diuen els de Valls que la veritable calçotada és la que es menja a peu dret, i que en aixecar la vista per engolir el calçot puguis veure la serra Carbonària i la muntanya de Miramar. I com que serveix per als dos vessants del coll de Lilla, donem fe que des del mas de l’Era es produeix aquest fenomen visual.