A la imatge s’hi observa un paisatge semidesèrtic de planes obertes, muntanyes llunyanes i, fins i tot, un oasi amb palmeres. El territori, amb pocs arbres i arbustos i algun que altre matoll rodador, és solcat per camins que es bifurquen i serpentegen cap a l’horitzó. El sòl, sec i polsegós, conserva les petjades anònimes dels qui l’han trepitjat.

En primer terme hi destaca un senyal de trànsit de forma circular, amb fons blau i un interrogant blanc, que suggereix la idea d’obligatorietat de dubtar. Aquests senyals apareixen a cada bifurcació fins a perdre’s de vista.

El títol d’aquesta obra, Dubto, per tant penso, està inspirat en l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que juga i versiona irònicament la coneguda expressió cartesiana de René Descartes, “Penso, per tant existeixo”. Per a Pessoa, existir és inherent a pensar i, inevitablement, a qüestionar-se.

Així, la metàfora està servida: els camins simbolitzen la vida, i els senyals, la invitació constant a explorar la incertesa mentre avancem. Es tracta d’un escenari propici per a la formulació de preguntes fonamentals, com les que planteja Immanuel Kant –què puc saber?, què he de fer?, què puc esperar?– i la qüestió radical d’Albert Camus: val la pena viure?

Dubtar no és només una necessitat, sinó també un acte de valentia. És la clau que obre la porta del coneixement i el punt de partida de qualsevol procés d’aprenentatge, tal com ja assenyalava Sòcrates quan afirmava que saber que no se sap és el primer pas cap a la saviesa. Per a Kant, el dubte implica reconèixer els límits del coneixement i actuar de manera responsable; per a Camus, significa no fugir de l’absurd, sinó conviure-hi amb lucidesa i dignitat.

Les preguntes tenen el poder de trencar la rigidesa de les certeses. Són una força dinàmica, inquieta i subversiva, capaç de sacsejar l’aparença d’estabilitat. La qualitat d’aquestes preguntes és, de fet, el factor determinant per obtenir respostes significatives. Albert Einstein ho va expressar amb claredat: “Si tingués una hora per resoldre un problema i la meva vida en depengués, dedicaria els primers cinquanta-cinc minuts a formular la pregunta adequada”.

I com recordava Jorge Wagensberg, “el progrés del coneixement es mesura millor per la història de les preguntes que per la de les respostes […] Les preguntes són actes de rebel·lió; les respostes, en canvi, tendeixen a ser adaptatives”.

Honorem, doncs, el dubte, perquè només qui dubta pot créixer. Només qui s’atreveix a qüestionar pot mirar el món amb ulls nous, lliure de la presó dels prejudicis i de la comoditat de la resignació.

I, com recomanava Rainer Maria Rilke al jove poeta, aprenguem “a estimar les preguntes en si mateixes”.