El pi gran, aquell que de jovenet m’engronxava, penjat de la branca grossa amb dues cordes de cànem i un pneumàtic usat i vell… Aquella branca, la més propera a terra. Avui, la ventada l’ha fet caure.

Un vent rebotat, fort i traïdor l’ha anat tombant bufada darrere bufada. Ha estat com una mort anunciada que, vulguis o no, acaba arribant.

No sé l’edat exacta que tenia, però segur que més d’un segle. El seu tronc, esberlat per la part baixa de la soca, ha caigut mansament damunt d’un ametller en flor. I, com a últim detall de la natura, aquest ametller li ha regalat una corona de floretes blanques, com si fos un comiat.

Havia resistit tot tipus d’embranzides de vents sense pietat. Havia fet ballar les branques amb el so dels aires enfadats. Havia suportat sequeres implacables i sols de justícia. M’havia vist créixer, i jo a ell.

Era com el pare dels pins de la casa. Però sempre hi ha un moment per morir, i mai se sap quin serà.