És una paraula que s’ha posat de moda al segle XXI, i és més o menys l’habilitat o capacitat de llegir emocionalment les persones, de comprendre estats d’ànim, emocions i sentiments.

El pas previ per ser empàtic amb les persones del nostre entorn és tenir un coneixement profund de nosaltres mateixos. Si no podem o no volem percebre els nostres propis sentiments, estarem fora de contacte amb els estats d’ànim aliens.

Tot això és molt bonic, però ser empàtic, que no vol dir ser simpàtic, no és fàcil, perquè es pot tenir capacitat per entendre, però hi ha humans que, en el seu dia a dia, barregen el sentiment de culpa quasi sempre envers els altres i quasi mai respecte a ell o ella, i encara que vulguis ajudar, només volen escoltar la seva raó, que per ells és la veritat, i si això és contra-raonat ja no serveix, i a la que et descuides el dolent ets tu.

Només fa cinc o sis anys que escric com a articulista i hi he apuntat centenars d’opinions, que ja es poden trobar amb un simple clic a internet posant el nom de l’escriptor, i surten consells a l’estil d’ajudes, autoajudes, recordatoris sobre la cultura de l’esforç, el relleu generacional, la política, la religió, o el dia a dia de la Conca de Barberà, i Catalunya com a nacionalitat preferent. I tot això, ho reconec, amb l’ajuda de Nova Conca, que m’ha introduït als núvols del món digital.

I per damunt de tot, la gran solució és anar per la vida trobant-te bé amb tu mateix, i perquè això funcioni s’ha de comprendre que parlar de la culpa, sempre de l’altre i mai de la teva, no és anar per bon camí, o com es deia al començament de la locomoció motoritzada, no és petar rodes.

I com a exemple de situacions vitals, recordo casos de tantes coses que he escoltat a la vida, i sobretot en els anys que feia d’advocat, que a Andorra es coneix com a enraonador i a les Illes com a misser, tantes històries, ja sigui simplement xerrant, com parlant, com enraonant, que són força millorables, sobretot coneixent els antecedents, que no individualitzo, ja que em refereixo al que he vist i escoltat d’entre el garbuix d’amics, coneguts i saludats.

Tampoc ajuda que es digui que els altres no tenen empatia, i que no volen entendre, i que “mai” fan res per tu. Per això no m’agrada xerrar i prefereixo parlar, i encara més escriure. Un consell parlant, no xerrant, és que s’han de valorar les persones que han estudiat i practicat la cultura de l’esforç.

Per això fa temps que segueixo l’escriptor Francesc Torralba, i ara flamant premi Josep Pla 2026, amb el seu últim llibre, L’anatomia de l’esperança, que és una immersió lúcida i esperançadora en la força que ens manté drets quan sembla que tot està perdut. Qui s’aixeca i no s’enfonsa és que la seva autoestima i autoconfiança han estat treballades amb esment i dedicació.

Tenim un jove amic que sabem que busca l’excel·lència, i en una recent entrevista va deixar anar aquesta perla filosòfica: el que es necessita és disciplina i exigència, i si no es donen aquests dos requisits, és que no es tenen ganes de fer bé la feina, i a més a més, rebla, és una falta de respecte i una burla cap al teu professor, empresari, patró o ocupador, que intenta ajudar, per molt dur que soni.

Seguint amb Francesc Torralba, autor d’una munió de llibres de filosofia i ètica, podem convenir: l’esforç no sedueix, però segueix sent molt necessari i molts cops imprescindible.

Molts cops demanem ajuda als altres abans de fer un esforç personal, i això ens fa immadurs i dependents, i ens pren autonomia (que és el que li passa a aquest vell articulista amb els botonets elèctrics d’últimes generacions).

I acabarem recordant que l’esforç requereix treball físic o psíquic, mental o intel·lectual, que deixa el pòsit de trobar-te bé amb tu mateix, que és una forma de lluitar per la teva felicitat, i també pels altres que ens envolten.

I si busquem feina a Catalunya, i tenim la sort de ser catalans amb arrels i llengua, no hauríem de permetre que ens prengui un lloc de treball ningú dels 150.000 sense papers, majoritàriament arribats amb pasteres, que ara es legalitzaran a casa nostra. Si això passa, és perquè hi ha una gran demanda de feina, i un català, nascut aquí, ha d’aconseguir amb gràcia, bones maneres i confiança en si mateix que la feina sigui per ell, i no pels que acaben d’arribar de lluny. Ara bé, ningú regala res, i l’estratègia ha de consistir a intuir el que s’ha de fer i anar-hi preparat, i si no es dona aquesta sensació de seguretat, és probable que l’esforç de buscar i trobar feina se’n vagi en orris.

En definitiva, s’ha d’evitar ser intolerant a l’espera, però preparant cada dia el camí que ha de conduir a l’èxit. Així, si s’intueix o s’ha mig promès que davant d’una jubilació imminent d’una persona que treballa en una empresa es mirarà de donar preferència a una persona determinada, és important i potser imprescindible saber en què consistirà el possible treball de futur, i com he dit sovint als que demanaven consell quan era empresari, si convé, i un cop orientats de tendències i possibilitats, si convé acabar d’aprendre, es pot demanar-ho de forma amistosa i gratuïta, i anar a les proves amb la màxima informació i ben entrenats i orientats per a la possible feina de futur.

I així podríem continuar i seguir donant idees, però si s’ha d’acabar parlant de culpes i mala sort, es corre el perill que els que voldrien ajudar pleguin, ja que la gent gran que ha aconseguit un estatus de persones benestants fuig de la gent tòxica, que és aquella que ens altera profundament l’estat d’ànim, perquè el seu comportament i actitud poden ser perjudicials no sols per als que l’envolten i per si mateixa, sinó també per a la persona que voldria ajudar.

I no serà perquè no reconegui les meves mancances, perquè ho faig sovint amb els meus escrits, i sense anar massa lluny, ara fa un any de la meva Carta al net de Zuric, en què es deia: als 21 anys tu vas sortir a buscar un somni a l’estranger, i jo vaig tornar fracassat a Tarragona. Es veu que en aquella època em privava “matar el pare”, que és una figura metafòrica que utilitzava Freud per expressar el moment en què les persones maduren i deixen els pares de banda, i que vam tornar a posar de moda la meva generació de “boomers” capficats.

I el 1974, als meus 29 anys, la meva singladura vital va fer un canvi de rumb que em va fer recomençar de nou.

Recordo telegràficament: defensava Heinz Ches, avui George Welzel, en un consell de guerra, i el dictador Franco, malalt però encara viu. Els militars em van prometre que li posarien 30 anys, i deien necessitar una toga entre els sabres del consell de guerra. No ho van complir i el van matar el mateix dia i hora que en Puig Antich. L’últim garrot vil a l’Espanya de Franco. Era el 4 de març de 1974, ja fa 50 anys i escaig.

Això em va marcar per sempre i vaig recomençar de nou: en l’àmbit religiós, matrimonial, jurídic, econòmic, lingüístic i polític, tant l’estatal com el nacional de Catalunya.

Després ha vingut un llarg camí, on s’han de saber reconstruir nous projectes, refer les autoestimes, reconsiderar els teus orígens i la teva identitat. Els temps han sigut immillorables per als que vam descobrir la democràcia i el nou món que recomençava.

Acabaré amb un poema de Maria Antònia Salvà i Ripoll, que és una poetessa mallorquina, considerada la primera poeta moderna en llengua catalana i vinculada a la Renaixença, i que quan busco per mitjà de Google ara me la trobo prop de l’escriptor Jordi Salvà, ja que de Salvà sense “t” final i amb accent obert se’n donen pocs que es dediquin a escriure.

Així, acabem amb un tros de Xeremies llunyanes, de la mallorquina Maria Antònia Salvà:

Oh planyent xeremia,

ves cercant ton bé perdut,

sols que passis dins ma via

i m’hi deixis la virtut

de ta pia melangia,

raig subtil de poesia,

exquisida companyia,

d’exquisida solitud.