La imatge mostra un paisatge semidesèrtic d’àmplies planures, amb muntanyes llunyanes i una vegetació escassa, travessat per diversos camins, entre els quals destaca un camí central, recte i l’únic accessible. Aquest està presidit per un senyal que prohibeix el dubte –un cercle blanc amb vora vermella i un interrogant negre al centre–, mentre que els camins laterals, sinuosos, resten barrats i acumulen senyals d’orientació –quadrats blaus amb interrogants blancs– aparentment arrencats fa poc. Tot plegat suggereix que qüestionar ja no és permès en aquest territori. Les petjades desordenades a l’avantsala dels camins evoquen indecisió, en contrast amb les empremtes alineades del camí central, que indiquen un únic sentit imposat.

Els camins simbolitzen la pluralitat d’opcions, idees i itineraris vitals; tanmateix, en aquesta imatge preval un únic recorregut: el camí central. Seguir-lo implica acceptar un trajecte en què el dubte és exclòs i en què una seguretat només aparent s’assoleix al preu de renunciar al qüestionament crític. Això és precisament el que caracteritza el dogma: afirmacions que no es demostren ni es debaten, sinó que s’assumeixen com a certes per autoritat, tradició o fe.

Aquestes veritats acceptades com a indiscutibles abunden en les creences, però també en les ideologies polítiques totalitàries. Fins i tot en àmbits que es presenten racionals, com la ciència, poden aparèixer actituds dogmàtiques.

Des de l’antigor, els filòsofs han defensat que l’accés a la veritat exigeix qüestionar les creences heretades. Friedrich Nietzsche ho expressa amb contundència quan afirma que les conviccions són enemigues de la veritat i més perilloses que les mentides, perquè la mentida es pot descobrir, però la convicció no és interrogada.

Un tret inquietant de l’era de la postveritat és que, paral·lelament a la proliferació de mentides, s’ha produït un enduriment de les conviccions –sovint impulsat des del poder– que comporta el risc d’imposicions exercides mitjançant l’autoritat, la força o la pressió.

Preservar el dret a dubtar és, potser, l’última forma de resistència: quan només hi ha un camí possible i la pregunta és prohibida, el pensament deixa de caminar.