Ja fa dies que els docents de Montblanc, de la Conca i de tot el país manifesten el seu malestar per la poca qualitat educativa amb la qual han d’afrontar el seu dia a dia. Per això, el dimecres 11 de febrer, molts docents van fer vaga. Però no és una protesta qualsevol, ni tampoc només una reivindicació laboral. El que es reclama, sobretot, és poder fer millor la seva feina: menys alumnes per aula, més recursos per atendre la diversitat, menys burocràcia i més temps per ensenyar, acompanyar i educar.

Dit planerament: es  reclama qualitat educativa. I això no hauria de ser un debat reservat als centres escolars o als despatxos de l’administració, sinó una reflexió col·lectiva. Perquè quan l’educació falla, no falla només l’escola; falla el conjunt de la societat.

L’educació d’avui afronta molts reptes. Les aules són cada cop més diverses, amb realitats socials, culturals i emocionals molt diferents. Hi ha alumnes amb dificultats d’aprenentatge, amb situacions familiars complexes o amb necessitats específiques que requereixen temps, atenció i recursos. Quan les ràtios són elevades i la paperassa administrativa ocupa hores i hores, el temps per escoltar, orientar i educar es redueix. I això, inevitablement, té conseqüències.

Cal dir-ho clar: l’educació no es construeix només des dels despatxos. No n’hi ha prou amb currículums dissenyats en alguns casos al marge de la realitat, amb certificats o protocols ben redactats, amb percentatges d’aprovats que cal complir tant sí com no, independentment de l’aprenentatge... L’educació real es fa en el dia a dia, amb constància, esforç i vocació. Es fa a l’aula, mirant als ulls els alumnes, adaptant-se a les seves necessitats, equivocant-se i tornant-ho a intentar. I també es fa a casa, amb l’acompanyament de les famílies, amb temps compartit, amb límits, amb valors i amb exemple.

Per això l’educació és una tasca compartida. El govern ha de garantir polítiques educatives valentes, estables i dotades de recursos suficients. Els docents hi aporten la professionalitat, la vocació i el compromís quotidià. I les famílies són un pilar essencial, perquè l’educació no comença ni acaba a l’escola. Només quan tots aquests actors caminen en la mateixa direcció es pot parlar d’una educació de qualitat.

En educació ens hi juguem molt més que continguts curriculars o resultats acadèmics. Ens hi juguem la formació integral dels infants i joves que demà faran avançar les famílies, la indústria, l’economia, l’art, la política o la vida comunitària... Necessitem persones amb coneixements, però també amb valors: integritat, respecte, tolerància, empatia i esperit crític. L’educació només és real si és integral!

En aquest sentit, no podem oblidar el paper fonamental de les humanitats. Pensar, reflexionar, comprendre el món i fer-se preguntes és imprescindible per formar ciutadans lliures i responsables. Com deia el filòsof John Dewey, “l’educació no és una preparació per a la vida; l’educació és la vida en si mateixa”.

O, dit amb una saviesa encara més directa: “Si tenim educació, mai serem pobres”. Invertir en educació no és una despesa, és una aposta de futur. I aquest futur, ens agradi o no, el construïm entre tots, cada dia, a casa i a l’aula.