El document nacional d’identitat va ser creat per decret de 2/3/1944. Va començar a implementar-se el 1951. El dictador Franco, cabdill d’Espanya, per la gràcia de Déu, segons deien les monedes de l’època, es va reservar el núm. 1. Doña Carmen Polo de Franco, el número dos. A la monarquia se li van atorgar del 10 al 100 primers. Així, el 13 no existeix, per evitar malastrugances, i Felip VI té el número 15.

Amb la llei del Registre Civil de 1870 van intentar censar la gent, però no va ser mai una cosa massiva i exitosa. I abans de la llei del Registre Civil, la informació de les identitats es treia dels registres parroquials.

Al llarg dels temps, el DNI ha sofert modificacions. Així, fins al model informatitzat de 1985, hi posava l’ofici que es tenia, i entre les dones la immensa majoria, amb pocs estudis i sense professió, el seu ofici al DNI era “sus labores”.

Al meu DNI, del 1969 fins al 1991, o sigui dels meus 24 anys fins als meus 45 anys, hi posava: professió, advocat –en castellà–. I he de reconèixer que fins que no vaig començar a entendre per on anaven els camins democràtics i els alliberaments masculins i femenins, el fet de posar advocat i no llaurador o jornaler em va fer sentir ben tractat, especialment als jutjats, i per descomptat que com més car fos l’hotel i més jove la parella femenina, res miraven o preguntaven, inclús si l’acompanyant era menor dels 21 anys, en què en temps de Franco estava fixada la majoria d’edat. És més, a la dècada dels 60/70 del segle passat, amb el meu carnet, quasi mai demanaven altres identificacions.

Ei, de policia patriòtica la que vulguis, però policia de la moral ben poca, a excepció que anessin per tu. I quan això passava, vaig tenir clients que es van haver de defensar d’una bateria de delictes, des d’amistançament, adulteri, abandó de família i abús de menors.

Acabada la dictadura i després de la Constitució de 1978, vaig poder canviar-me el nom castellà obligatori i em vaig dir oficialment Jordi en lloc de Jorge.

Uns anys més tard em vaig poder afegir una “i” entre el primer cognom i el segon, i molta gent catalana va introduir aquest afegitó. I en la penúltima revisió, en estar empadronat a Montblanc, ens van avisar que al Consell Comarcal vindria una funcionària uns dies determinats per als tràmits de renovació de carnets d’identitat a la Conca de Barberà. I en veure que em deia Jordi, va dir si volia catalanitzar els meus cognoms i vaig dir que Salvà el volia amb accent obert, i Cortés tancat, i així ha sigut fins ara, que en teoria i a partir dels setanta anys ja no cal renovar. Així diu que la validesa acaba el 01/01/9999, que sembla una humorada administrativa, però així ho posa; deu ser una variant de l’eternitat estatal.

I el de l’accent obert deu tenir molta importància per als de Vox, ja que ara que manen i pressionen al País Valencià, han acordat que la ciutat de València es digui Valéncia, amb accent castellanitzat.

AFECTES.– Bé feta l’exposició inicial, i com quasi totes les coses de la vida, n’hi ha que estan encantats amb el seu DNI, i els que estan d’acord que sigui un document nacional d’identitat espanyol suposo que són els franquistes d’arrel, bé perquè encara estan vius o per relleu generacional.

També seran afectes qui considerin que Espanya és un estat i una nació tot alhora, i els que es considerin d’una altra nacionalitat com bascos o catalans et diran que no existeixen dins la unitat nacional espanyola. Avui per avui aquest és el pensament del PP, Vox i part dels socialistes.

DESAFECTES.– En aquest apartat hi juguem tots els que considerem que a Espanya hi ha altres nacions, i el que més està ajudant que aquestes coses es comencin a llaurar d’aquesta manera, a més dels nacionalistes i independentistes, és el PSOE, en aprovar legislativament, encara que només sigui per necessitat, la llei d’amnistia, que està rebent totes les benediccions, des de l’advocat del TJUE, o sigui del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i també, dins d’Espanya, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, i així només queda la benedicció del Tribunal Constitucional.

I si es produeix, serà ratificada l’amnistia, versus amnèsia; o sigui, oblit jurídic d’uns fets passats –el nostre 1 d’octubre del 2017–, i mal interpretats per la Sala Penal del Tribunal Suprem, que pot ser un avenç important cap a fer política en majúscula.

Per tant, i com ja tinc escrit, ara descobrim que quan deien que l’amnistia no cap a la Constitució, resulta que no cap al cap de magistrats conservadors, però sí que cap al cap de magistrats progressistes.

I quan es parli d’autodeterminació o de dret a decidir, de la mateixa manera que ara queda clar que manifestar-te independentista no és cap delicte, tampoc ho serà buscar una fórmula en què es digui que aquesta manera de ser i pensar no és anticonstitucional.

Oh miracle!, la Constitució té interpretacions, i fins fa poc es deia que era un bloc monolític.

Així, si som una nació i Espanya és un estat, entre les moltes coses que s’hauran de retocar hi ha el DNI, que haurà de ser el DEI, o sigui document estatal d’identitat, doncs de nacions n’hi ha més d’una, i d’estat, de moment, només n’hi ha un de sol.

A casa nostra el PSOE i el PSC ja diuen, encara amb la boca petita, que comprenen que els independentistes considerin que són una nació, i diuen entendre els nostres sentiments.

I si això acaba arribant, serà, encara que no sigui dels meus, gràcies en part a l’impuls inicial de Pedro Sánchez, que ha trencat cent anys de pactes estatals contra les nacionalitats basca i catalana. Cosa que PP i Vox són incapaços d’assumir. I no serà perquè no tinguin sentiments d’amor per la mare pàtria i la raça espanyola, però són incapaços d’assumir que altres pobles d’Espanya tenen el mateix sentiment envers la seva terra, que no és preferentment Espanya.

Em considero desafecte a qualsevol règim o organització política, cultural, cívica o incívica que intenti, per activa o per passiva, fer desaparèixer els meus orígens, arrels i identitat i la meva llengua.

I em fa tristor que Felipe González, que vaig admirar quan de jovenet, només té tres anys més que nosaltres, va dir que al Congrés de Diputats s’havia fumat un porro, peta o maiet, per desinfectar la política de tants anys de dictadura.

El començament de la solució podria ser molt simple, tan simple com una, per mi, esperada sentència del Constitucional en què s’aclareixi, com sabem, que Espanya és un estat format per autonomies i nacions.

Per això, els del cop d’estat permanent ja diuen amb tota la malícia que el TC, el Tribunal Constitucional espanyol, no podrà dir això, i si s’atrevís a dir-ho prevaricaria.

Però aquesta solució seria massa fàcil, justa i lògica, i preferiran apostar per l’ocupació, la imposició i, per què no, la guerra, que contra casa nostra i els catalans sempre els ha anat bé. O sigui, la solució emprada des del 1714: anorrear els nostres sentiments, les nostres emocions, identitat i administració pròpia. La gran victòria per a ells és que ens sentim mansament espanyols, i se segueixen indignant quan veuen que resten molts ciutadans que per pròpia dignitat només són espanyols per imperatiu legal.

Avui ho farem més curt i no afegiré nous greuges i qualificatius, però si sortís un ciri trencat, tinc prou ble i cera per sortir reiteradament en defensa dels meus principis.