Fa dies que no veig volar papallones, i en aquell armari hi falten paraules per poder parar el temps, mentre totes les fulles van caient, gronxades pel vent, que és com un comiat moix, com un adeu sense presses; és com donar valor a cada instant viscut al teu costat, i que va marxant volant.

Demà, la maleta viatjarà plena, sense rumb, tan sols amb un raig de llum, i seguirà estels perduts, i potser… et baixarà la lluna, i cada flama del sol serà com aquell violí que plora llàgrimes en cada nota, com aquell record silenciós que no s’apaga, i aquesta música muda, des de fora, fa mal sentir-la, t’esvalota el cor i els pensaments.

Dies tèrbols i boirines matineres al pic, obagues dolces amb catifes groguenques de fulles mortes, mentre algun grèvol deixa veure els seus fruits vermells, i els moixons s’arrepleguen buscant companyia i recer del fred.