A la imatge, un gran signe d’interrogació es cargola en espiral fins a esdevenir un vòrtex hipnòtic, un abisme que absorbeix i devora altres signes d’interrogació.

Els qui m’heu seguit sabeu que habito el dubte amb entusiasme. Però quan aquest es torna obsessiu i no s’atura, quan deriva en una interrogació incessant, sense resolució, i ni tan sols es deté a escoltar les respostes, acaba convertint-se en una gàbia mental. En lloc d’obrir camins, els clausura; nodreix una desconfiança radical envers el coneixement, erosiona la confiança i esterilitza qualsevol terra fèrtil on podrien arrelar noves idees. Qui hi cau pot acabar substituint el pensament crític per una lectura paranoica del món.

El dubte hauria de ser una brúixola, no una cadena. Quan les preguntes es tornen aclaparadores, acaben paralitzant-nos. Com advertia Friedrich Nietzsche, qui mira llargament a l’abisme acaba sent mirat per ell. Cal acceptar que no podem comprendre-ho tot i que, per poder continuar creant i construint, necessitem prendre decisions i sostenir alguna estructura —per provisional que sigui— des de la qual avançar.

El repte no és dubtar menys, sinó dubtar millor: fer del dubte una eina que orienti, no un vertigen que ens engoleixi.