L’absència camina descalça damunt meu, i em deixa petjades al moll de l’os, perquè aquells records mai moriran, i aquells silencis no deixaran mai de parlar, i escoltaré quimeres en el bufar del vent i en les albades de colors, mentre els estels es fondran amb la llum del sol, i dintre la copa, plena d’aquella terra que vàrem trepitjar junts, m’acompanyarà en l’exili de tu, amb el cor trist com aquell soldat de plom, immòbil, de mirada perduda i fixa, en un món que va deixar d’existir juntament amb el pallasso del nas de fusta i llarg amb un barret vermell i les mans tocant un timbal.

Si en algun moment vaig ser el motiu del teu somriure, és el poc que em queda, perquè vaig arribar en aquest món sense res, i marxaré de la mateixa manera.