L’anunci del tancament de la planta d’International Paper–DS Smith a Montblanc suposaria la pèrdua de prop d’un centenar de llocs de treball a Montblanc i d’uns cent més a Valls. Però reduir aquesta notícia a una qüestió de números seria un error. El que desapareixia seria també una part de la memòria industrial i social de la Conca de Barberà.

Per a molts montblanquins, aquesta empresa continua sent, encara avui, la Kadem. Un nom que evoca dècades de feina, estabilitat i oportunitats per a moltes famílies. Durant anys, la fàbrica ha estat molt més que una indústria: ha estat una peça clau de la vida econòmica i social del municipi.

En el meu cas, aquesta vinculació també és personal. El meu pare hi va treballar durant 29 anys. Com en tantes altres llars de Montblanc, aquella feina va permetre construir projectes de vida, criar fills i mirar el futur amb una certa seguretat. Aquesta és la dimensió humana que sovint queda amagada darrere dels titulars econòmics.

La implantació d’aquesta indústria al municipi tampoc va ser fruit de l’atzar. Va respondre a una aposta clara pel desenvolupament industrial de Montblanc i de retruc, de la Conca. L’alcalde d’aquell moment, Josep Gomis, va impulsar activament l’arribada de l’empresa facilitant-ne la instal·lació amb diverses mesures, entre elles la gratuïtat de l’aigua i altres condicions pensades per afavorir l’arrelament de la companyia a Montblanc.

Durant anys, aquell model semblava funcionar. L’empresa generava ocupació i activitat econòmica, i el territori oferia estabilitat, infraestructures i compromís institucional.

Per això, el tancament resulta especialment difícil d’entendre. No es tracta d’una empresa en crisi ni d’una activitat inviable. Segons s’ha conegut, es tracta d’una decisió de deslocalització empresarial malgrat els beneficis. Una decisió que posa en evidència la cara més freda de l’economia globalitzada.

Quan una empresa amb dècades d’història en un territori decideix marxar sense tenir en compte l’impacte sobre els treballadors, les famílies i la comunitat que l’ha acollit, es fa evident fins a quin punt el nostre model econòmic pot arribar a ser deshumanitzador.

Davant d’aquesta situació, és evident que tothom està al costat de les reivindicacions dels treballadors, que lluiten legítimament per defensar els seus llocs de treball i el futur de les seves famílies. També és moment d’esperar que les administracions públiques facin el que els correspon: implicar-se activament per intentar evitar el tancament i explorar totes les vies possibles perquè la planta pugui continuar en funcionament. Si l’empresa actual no vol continuar l’activitat, cal treballar perquè pugui ser adquirida per una altra companyia que mantingui la producció i l’ocupació.

El cas d’International Paper–DS Smith és un recordatori incòmode: l’economia no pot limitar-se a maximitzar beneficis sense tenir en compte les persones ni els territoris.

Potser ha arribat el moment que Catalunya i Europa tornin a plantejar-se quin model industrial volen per al futur. Un model que torni a posar al centre l’arrelament, la responsabilitat social i la dignitat del treball.

Perquè quan tanca una fàbrica amb tanta història, no només desapareix una activitat productiva. També s’apaga una part de la vida d’un poble.