Recordo el febrer del 2022, i ja escrivint a Nova Conca, que va començar la guerra d’Ucraïna, que els occidentals del sud d’Europa creiem que van començar els russos, i recordo que ja es deia en aquella època que Putin faria començar les hostilitats. Putin no és demòcrata, és autòcrata i envoltat d’oligarques, i les guerres se sap quan comencen, però no se sap quan acaben, i aquesta ja ha complert quatre anys.

I ara, amb un món sempre a punt per guerrejar; Israel, que des de 1948 “els van instal·lar”, al costat de palestins i altres ètnies, i no han parat de guerrejar. Jo vaig néixer el 1945, dos mesos més tard del suïcidi de Hitler, i ja hi he crescut, m’hi he fet gran i em moriré sabent que als jueus no els deixen mai en pau, i ells tampoc deixen mai en pau, pels segles dels segles. Potser passa que s’han tornat guerrers per celebrar que ja van acabar la seva hecatombe.

I què és una guerra? Ja ho sabem, no ens perdrem amb definicions, anem a la de l’última moda, la del perquè. Doncs, les guerres persisteixen històricament a causa d’una combinació complexa de factors: lluites pel poder i recursos econòmics, diferències ideològiques o religioses, conflictes territorials i la falta d’enteniment entre països o grups. A més, certes ideologies i tractadistes han legitimat històricament l’ús de la força com a solució a injustícies o per evitar mals majors.

Ben escrit, no? Doncs és el primer que he trobat quan li he preguntat a la intel·ligència artificial al tombant del perquè de les guerres.

Doncs mira, com si tornéssim a la teoria de les armes de destrucció massiva, i com fan últimament els ianquis comandats per Trump, intentant posar ordre a base de destrucció, i aquí prop, a l’Orient Mitjà, de la mà i per ajudar els amics jueus, amb les matances de Gaza i ara recomençant contra l’Iran, abans dit Pèrsia, com si no tinguessin memòria del que ha passat a l’Afganistan i a l’Iraq, i com si no sabessin que ells també tenen els seus déus i, a més, els xiïtes avalen el martiri, i l’últim que faran serà rendir-se i fugir, i les cèl·lules “dorments” seran despertades, i morta una cúpula en sortirà una altra, i l’últim que faran és el que Occident voldria: que aquests països fossin a la seva imatge i semblança, homes i dones tots iguals vivint en democràcia i com si fossin primer món. I com deia Josep Pla, quan feia de corresponsal i veia grans moviments guerrers: Qui ho paga tot això!

Jo encara aniria més lluny: que les dones agafin el poder i els homes es posin el burca, o no, i cuidin la canalla. Mireu, hi ha un estudi molt seriós que diu: imaginem deu homes i deu dones junts. Si s’ha de procrear en temps de pau, al cap d’un any hi pot haver deu fills. Si hi ha una guerra i nou homes hi van, i en queda un, al cap d’un any, si s’ha de procrear, hi pot haver deu fills igual. Però si a la guerra hi anessin les dones i es quedessin els homes a casa; amb el supòsit de nou dones a la guerra i un home a casa, els fills que es podrien procrear serien un de sol. Au, al racó de pensar.

Aquests humoristes d’Està passant, de TV3, quan va començar la guerra a Ucraïna deien que Putin està potinejant Europa, i ara diuen que Trump, que es vanagloria de ser un adalid de la pau, es dedica més que a la guerra, a la batucada, a tort i a dret, però no pas amb instruments musicals.

Ah!, i si ens hi fixem, totes les guerres es fan en nom de Déu. Recordem la guerra incivil de Franco, on a les monedes de curs legal es va posar: “Caudillo de España por la gracia de Dios”. Inclús les guerres que han imposat el comunisme s’han fet per eliminar Déu, i als llocs on el comunisme s’ha acabat han tornat a obrir les portes als antics déus i les seves representacions humanes, en les noves empentes guerreres que emprenen postcomunisme.

I què diu el poble? Farem una juguesca; fa anys que, si parlo amb algú mitjanament instruït i m’inspira confiança, pregunto: escolta, tu creus que Déu va crear l’home o és l’home que al llarg de la història s’ha creat els seus déus? Ja us podeu imaginar la contesta a aquesta pregunta feta genèricament.

I si aprofundíssim respecte a l’explosió demogràfica i el futur del món, ara ja amb vuit mil milions de persones, et diran que el futur és inassolible en pau i harmonia si no es posa remei i es taxa no la mortalitat sinó la natalitat.

Però per posar ordre a una nova natalitat s’hauria d’aconseguir uns altres déus, en plural o en singular, o noves creences que ensenyessin i convencessin la humanitat d’una nova doctrina, que hauria de passar per una demografia taxada, en què les paternitats passarien a un segon ordre, i a qui els toqui, i tothom, dins d’un nou ordre, podria gaudir de les atencions a la infància, l’aprenentatge, el gaudiment de la canalla i els nous drets universals. Això em recorda un assaig que apunta el company Joan Baiget en el seu llibre Bateig, quan propicia un canvi a la humanitat, de resultes d’una tempesta electromagnètica interestel·lar que escombri el sistema solar i destrueixi el 99 % dels coneixements emmagatzemats progressivament amb sistemes exclusivament digitals... i aquesta tempesta interestel·lar pot forçar una nova societat, i recomençant quasi de zero —i això ja és collita meva—, també pot sortir o es pot crear un nou Déu i unes noves normes, que hem deixat anar quasi d’amagat, no sigui que torni la inquisició i em socarrimi com sant Llorenç.

En resum, potser seria hora de deixar creences mil·lenàries i tornar a començar amb unes noves creences que ens portin al món feliç d’un Aldous Huxley de torn.

O sigui, tot el contrari de l’escalada actual, destruint, imposant, i amb armament ultra sofisticat i potent, i mortíferes joguines nuclears i drons per substituir la infanteria.

Bé, per anar desencallant, recordarem que fa dies que plou, i el 19 de gener va ploure; i enguany es podria complir la dita:

“Si plou per Sant Canut, amb dos mesos no veuràs eixut”.

Doncs, si això és cert, el mullader del terreny no escamparà fins Sant Josep.