Després de les llàgrimes que vam deixar caure, ara tenim a tocar el dia en què no podem tornar enrere. Queden flors per collir i balcons per vestir de senyeres. No queda més remei. Tota aquesta gent impregnada de pecats preconcebuts, de polítiques per tapar forats, mentre no es fa res, arreplegant engrunes en forma de dàdiva. I no hi ha ningú que faci un cop de falç per aturar tota l’escòria que ve d’arreu sense fre.

La multiculturalitat és tan invasiva, sobretot en zones urbanes, que la nostra identitat i arrels no es veuen per cap lloc, i les successives invasions d’urbanites els caps de setmana, sobretot de l’àrea metropolitana de Barcelona, deixen sense respir el camp, saturat de gent que tot s’hi val i sense respecte per la natura, i inundant de cabòries i falsos estels, que després només és fum.

No som els jardiners de la gent de ciutat, i tenir-ho net i llest per quan vinguin no és el que mereixem.

I així com es fa pagar per admirar un bonic quadre o espectacle, seria un punt a tenir en compte per recaptar uns diners per invertir en la mateixa natura, amb vigilància i habilitació d’espais i de camins, senderons oblidats, fonts i alguns altres elements.

No sé si és agosarat pensar així, però jo, com a boletaire, arribat el temps, pago una petita quota per agafar bolets a la zona, i no em sap greu, perquè una part d’aquesta taxa s’inverteix en millores als boscos i altres equipaments de muntanya.