Vaig caminar sensa rumb ni direcció, les mans tremoloses i suades, vaig apendre a caminar amb ella, amb la por, com el que porta un abric deixat, i sensa mirar enrrera, per que hi ha derrotes que no cal explicar, i no cal saber quin dia la vida et sorprendrà, i tampoc sè amb quin pretexte, pero igual ara no cal.

En la vida tu ets el meu somni, i en els meus somnis tu ets la meva vida, es aixi, i quant el cor respira i crida, m’aferro al silenci i a la màgia del capvespre, entre les dues llums, aquell espai que acarona l’ànima, com aquell pont que vibra en perfecte harmonia entre l’irreal i les notes perdudes del ahir.