No us amoïneu, que no repeteixo títol. El 6 de febrer d’enguany es titulava “calçots i calçotada”. A Valls i a 200 metres d’alçada, al febrer els calçots del terreny ja estan a punt.

Però a Lilla, i a 525 metres d’altitud, el calçot, per tenir bona presència, necessita un mes de més. Ara, arrencats els dilluns i orejats, ens els cruspirem el dissabte 21 de març, i ho farem pel sistema antic de les primitives calçotades, que van néixer als masos prop de Valls. Els calçots els menjarem junts i drets a taula parada a l’antiga pallissa i després, per la resta, menjarem asseguts a les dependències del mas.

La calçotada del febrer, i amb calçots comprats, la teníem promesa als navegants tarragonins que estan fent la volta al món, sabedors que ja tenien bitllets per volar l’1 de març cap a Doha, Qatar, i d’allí anar al sultanat d’Oman per recollir el vaixell Miuroc-Tu i anar cap a Egipte, i després Canal de Suez i Xipre, on consideren que s’ha acomplert la volta al món amb vaixell de vela.

Doncs, com sabem, tot suspès per la guerra que va començar el mateix dia que havien de partir. És un petit dany col·lateral del món actual, que sota l’excusa de perseguir la pau mundial, ara es dedica a guerrejar a tort i a dret, i parlant de drets, hi ha països i estadistes que es passen el dret internacional pel forro dels dallonses.

Doncs sí, i amb el rerefons de grans matances vingudes, que arriben i que vindran, aquí i ara al nostre mas de Lilla farem calçotada, a l’antiga. Serem deu.

Els calçots són de quilòmetre zero. Recordem que pel febrer-març també tenim de quilòmetre zero els espàrrecs, que cada any la companya en recull, i quan puja una neta adolescent els agafa a cabassos. Així, tot de casa, perquè ara tenim quatre gallines, dues de blanques i dues de rosses, i ens toca sopar truita amb espàrrecs.

Aquesta calçotada ve de molt lluny, de quan ens reuníem un reguitzell de parelles generacionals. La radiografia de l’estat civil dels assistents enguany és la següent:

Els amfitrions som parella, i enguany fa, i segons papers, 50 anys que vivim junts, tant a Lilla com a Cap Salou. No obstant això, el mascle ve d’un primer matrimoni i suma una bessonada femenina de descendència. I la resta, dos són mascles separats, una femella separada, i les altres cinc són vídues.

I aquestes vídues benvolgudes i estimades han viscut, que em consti, amb pau i harmonia amb els nostres companys, que ja han deixat els camps de cotó, però abans hem compartit anys i panys de calçotades, i hem terrejat a pleret i navegat a cor què vols, i hem sigut i serem amics fins que se’ns vagin emportant.

Mireu, aquest tros l’escric el dia de sant Josep, i faré un tastet d’una petita part que vaig escriure per sant Josep del 2019, any en què vaig fer l’únic llibre dietari que tinc. Dèiem: sant Josep; felicito els Joseps, amics, coneguts, saludats i familiars per WhatsApp o telefònicament. Sant Josep, el sant del meu pare, i del meu avi valencià. Abans era festa. Recordo els àpats familiars, la iaia que portava la crema, l’anada a falles de València, en el primer cotxe de mon pare. València, Gandia, Xàbia, visitant cosins. Més tard recordo falles a Dénia, amb la meva companya, els Andrade-Borràs de la casa de fusta de Lilla, i també amb els Nadal i els Pijoan, i pràcticament tots els que acabem de fer la calçotada junts, si no un any, amb algun altre, i bastants més d’activitats conjuntes.

Al febrer vam escriure sobre els inicis de la calçotada, i vam anunciar que acabava de sortir el “gran llibre de la calçotada”, que es va editar a Valls, amb data 1 de gener de 2026, i que considera la Masia Bou la casa pairal de la calçotada. És un llibre fet amb voluntat enciclopèdica, i pretén transmetre tot allò que avui en dia és la calçotada: un àpat concebut per a una trobada familiar o d’una colla d’amics, però que també serveix, ara que s’ha generalitzat, per a centenars de comensals. I és un producte gastronòmic popular que també pot inspirar la cuina d’autor més sofisticada.

I això és el que es va fer com a punt de sortida i mostra del calçot al restaurant Masia Bou, i casa pairal de la calçotada, per lo menys des dels anys 80 del segle passat, fins a la mostra del 2005, que tinc a les mans.

També, i editat per l’editorial La Torratxa, i amb disseny, composició i impressió d’El Vallenc S.L., es recullen les receptes de 15 anys de la mostra del calçot, recordant que la trobada començava amb la calçotada a peu dret als jardins de la Masia, i després es passava al menjador principal, amb capacitat fins a quatre-cents comensals. I els dos plats i postres eren tots relacionats amb el món del calçot. Recollim un menú agafat a vol d’ocell, i acompanyem foto de la portada del llibre amb els menús dels quinze anys de la mostra gastronòmica i culinària del calçot.

Primer plat de la primera mostra, 1990: calçots amb calamarsets i espurnes d’all i julivert.

Segon plat, any 2000: calçots i alerons d’ànec mut, rostits al forn amb salsa bruna.

Postres, anys 2005: terrina de calçots i plàtan.

Després del dinar es decidia el guanyador del premi literari, i aquest avui articulista feia la presentació del guanyador. En Josep Maria Gatell, el mateix que avui col·labora amb Nova Conca amb la seva prosa poètica, entregava el premi econòmic, i ens acabava recitant quelcom, i a títol d’exemple acabem així:

En Xat en va ser el primer, que va tenir la pensada,

quina idea, com hi ha món, d’agafar ceba grillada.

El que potser t’he de dir, que ja no me’n recordava,

que fou la Penya de l’Olla qui va tenir la pensada.

Els de l’Olla van plegar; ja se sap, allò que passa,

però hi ha algú que en pren relleu: Masia Bou en fa llança:

la calçotada és la festa, i el que queda és la trobada.

És l’ambient, la xerinola, la gresca, la saragata.

Tot garbejat amb tiberi, amb beguda i amb bullanga;

amb un rei que és el calçot, i l’amistat per companya.