A la imatge s’observen dues plaques de Petri, com les emprades als laboratoris de fecundació in vitro. En aquest cas, però, els gàmetes no són cèl·lules, sinó una α i una Ω majúscula, l’inici i el final de l’alfabet grec. La primera lletra recorda un espermatozoide de doble flagel, mentre que la segona remet a l’òvul, l’element receptor. L’escena captura l’instant de la fecundació, quan l’alfa penetra a l’interior de l’omega.

D’aquest procés generatiu, excepcional i extracorpori, neix una de les creacions més transcendents de la humanitat —potser fruit d’un únic savi anònim—: l’alfabet, una prole de poc més de vint signes capaç de representar els sons essencials d’una llengua i de fer possible, a través de l’escriptura, l’evolució de la matèria culta.

Tot i que no totes les escriptures del món es basen en l’alfabet, la paraula «alfabetitzat» designa la persona capaç de llegir, escriure i comprendre textos. L’alfabetització va propiciar la creació d’escoles obertes a tots els joves, amb independència del seu origen o estatus, i esdevingué un llegat convertit en dret, en necessitat i també en celebració: una autèntica eina de llibertat. Precisament per això, resulta especialment colpidor que encara avui se’n negui l’accés a milions de persones per motius de pobresa o guerra, però també —i això és encara més inquietant— per motius de creença.

I és que tota tecnologia del pensament comporta també una ombra, i no sempre s’ha considerat l’escriptura com una eina recomanable. Pensadors com el mateix Sòcrates en desconfiaven. Segons aquest punyent filòsof, l’escriptura afebleix la memòria, ofereix tan sols una aparença de saviesa i dificulta el veritable diàleg, ja que no pot respondre ni defensar-se: diu sempre el mateix. Paradoxalment, és gràcies als textos de Plató, el seu deixeble, que coneixem aquestes crítiques.

Una desconfiança que reapareix avui davant les tecnologies digitals. El vell alfabet conviu ara amb el codi binari, tots dos animats per una mateixa ambició: reduir la complexitat del món a un sistema de signes manipulables. Però, si l’escriptura fixava el pensament en el temps, la intel·ligència artificial el transforma i fins i tot el genera. Què hauria pensat Sòcrates d’aquest enginy externalitzat, capaç de dialogar, respondre preguntes i generar idees? Potser l’hauria convertit en un pretext per examinar-nos: el fem servir per aprofundir en el coneixement o bé per defugir l’exigència de reflexionar?

En aquesta nova revolució cultural, el pensament humà s’ha projectat, un cop més, fora del cos. Assistim, així, a una hibridació entre la intel·ligència humana i el silici dels microxips, en un procés que esdevé, un cop més, una fecundació in vitro.