Per mi, la música es el refugi, en molts dels dies que et deixes portar, i en Vivaldi, i en l’estiu de les Quatre Estacions, sento aquell violí que’m descriu aquells moment d’angoixa per una calor asfixiant, i l’arquet juga i es baralla amb les cordes tensades, com si en aquell moment, en que la nit de càlima et deixa enfadar amb el món, i l’únic que pot rebaixar la tensiò es aquella piscina imaginària, amb l’aigua a vint-i-quatre graus, i un cava gelat, en que unes bombolles demanen permís a les altres per pujar a gaudir a respirar.

I moltes vegades en la vida tambe s’hi val plorar, per molt que’s digui, penses, …que la vida te que ser com el suau lliscar del cigne damunt l’aigua tranquila d’aquell estany perdut, mentres el xello sura i no s’atura escampant notes vingudes d’una fusta buida, i que aquelles mans destres, transformen uns gemecs amb dolços esglais, que’ns esborronen pensaments perduts en el cau del temps.